valenblog

Històries del bus II Juana

2010-03-03T11:02:00.000-08:00

L’autobús, a les set, no va molt ple. Quasi ningú xarra a eixa hora, per això, jo puc llegir tranquil•lament, és un moment de calma, perfecte.
Eixe dia no vaig poder llegir, una conversa m’ho impedí. Sí, reconec ser cotilla, com tots vostés, però, què li anem a fer, m’agrada sentir històries de gent que no conec, troços que agafe pel carrer, retalls de conversa que em fan imaginar el context que no hi és, deduir coses, fer hipòtesis.
Com altres voltes, es donava la circumstància que conductor, conductora millor dit, i passatger es coneixien. Com deuen saber, les línies regulars donen una certa familiaritat entre clients, que som companys a una hora determinada, però també amb el conductor.
I ella començà a parlar. Juana, que no és el seu nom, li preguntà a la conductora per la família, els xiquets, eixes coses. Jo la coneixia de vista, sempre la trobe asseguda a la primera plaça del bus quan jo hi arribe, menuda, pulcra amb la seua melena fixada per la diadema i una grossa rebeca que jo trobe molt moderna i molt guai. Sempre pensava que anava a treballar, a eixes hores, què si no?
Sí, eixe dia no em va deixar llegir, tot el que anava contant em va atrapar i vaig passar de posar-me taps a les orelles, com faig sempre. I vaig arribar a Elx amb mal cos, mala consciència i una incontenible ràbia producte de la qual és aquest article.
Juana s'alçava a les sis del matí, feia el dinar per al seu home, s'arreglava i agafava l'autobus de les set per poder estar abans de què la seua filla se n'anara a treballar abans de les vuit. Alçava els xiquets, portava la nena al col•legi, el nen a la guarderia, tornava a casa de la seua filla, feia el dinar, anava a pel xiquet, a per la xiqueta, els donava el dinar… Sí, i més coses…, fins que a les sis de la vesprada agafava de nou el seu bus de tornada a casa, on el seu home havia estat sòl tot el dia. Sort que ell ja es jubilava l'any que ve i així l'ajudaria, perquè, es queixava, era massa dur per a ella. (I sense cobrar!)
Podem fer moltes lectures de la història, que si els fills exploten els pares, que si aquesta societat nosequè, però és cert que esta és la història més banal del món, per repetida. Tots podem contar-ne moltes de semblants.
Però mira, en el dia de la dona treballadora, crec que toca recordar-se'n de la base sobre la qual s'ha bastit la possible emancipació, almenys econòmica, de moltes de nosaltres, eixe treball immens i ben fet de moltes Juanes que ens han cuidat els xiquets, que cuiden dels grans.
I també toca pensar que serem capaces de dissenyar un futur amb polítiques efectives, horaris flexibles, bones prestacions socials, repart equitatiu de les taques de cura en la família…. Tot el que ens permeta, en tenir una edat, gaudir amb els nostres nets, sense ser les esclaves sobre les quals es basa la incorporació al treball de les nostres filles. Segur que sí!

El futur serà nostre si ens el guanyem.

Històries del bus 1

2010-01-15T12:01:00.000-08:00

L'autobús no sols és un habitacle rectangular contenidor de persones.

Tots els autobusos tenen vida pròpia, que es conforma per les petites, però grans, històries de les persones que hi entren. Com que l'autobús, urbà, en aquest cas, només ocupa un temps limitat en la vida de les persones, les històries que s'hi donen no són més que trossos, com les nostres vides, i nosaltres.

Els jubilats no hi paguen, per això, i per la proverbial afecció de la gent a allò que és gratuït, puc veure en el bus unes cares conegudes, sempre les mateixes, que l'utilitzen com a mitjà d'esplai, o de supervivència, vés tu a saber. A falta d'una cosa millor que fer, es munta en el bus i allí es passa calentet la vesprada d'hivern.

Em costa saber què poden trobar de gust en anar d'ací cap allà sense ni tan sols baixar a estirar les cames. No sé posar-me al seu lloc, però arribe a entendre que l'autobús ompli un espai buit d'aquestes vides, es convertix en un servei social.

Però jo no puc deixar d'entristir-me pensant en la vida com a derrota acceptada.

Històries del bus. Prèvia

2010-01-15T09:41:00.000-08:00

Amb aquest títol encete una sèrie de relats, anècdotes i reflexions que tenen en comú aquest escenari.
Reconec el meu deute amb eixa gran, però petita, història d'un bus, que m'ha acompanyat –també emocionat, i més coses- i m'acompanya des que la vaig conéixer: “El paraíso era un autobús”, de Juan José Millás, que moltes vegades recorre al bus o al tren com a escenari o protagonistes de columnes i narracions.

Ai, Almodóvar!

2009-06-02T10:56:00.000-07:00

Havia de passar, jo crec que feia temps que es veia vindre, sí. I és que el nostre geni del cinema no sempre encerta, com la resta de la humanitat, que si no seríem déus o dimonis, que sé jo. Però eixe no és ara el tema. El que li passa és que no sap acceptar les crítiques, com la resta dels mortals, més o menys, Rosa Montero ho deia molt ben dit avui, però en el seu cas és més trist, més lamentable.

Pobret, després de tanta promoció tontuna, amb uns programes televisius eterns on es feia esment de cadascuna de les gracietes de les muses particulars, es reien les infinites ocurrències, genials la majoria, de l’artista i es repassava quasi pla per pla els moments “màgics”. Després d’haver-nos dosificat l’espera de l’esperada pel·lícula i d’haver-nos venut que ens trobaríem davant una obra mestra, hem anat, dòcils, al cinema, i l’hem vista. Fi del romanç.

Ai Pedro, no sempre t’ix un Volver, o un Mujeres… Però si, damunt, carregues contra els crítics, es nota més.

28 de març. Hora del Planeta. Acció conjunta contra el canvi climàtic

2009-03-24T10:39:00.000-07:00

El passat dia 10 de desembre es va presentar en tot el món L'Hora del Planeta 2009, una iniciativa de WWF – Adena que pretén demostrar als governs, ciutadans i empreses que és possible una acció conjunta contra el canvi climàtic. La campanya culminarà el pròxim 28 de març de 2009 entre les 20:30 i les 21:30 hores, moment en el qual mil ciutats apagaran les llums dels seus edificis més emblemàtics. Durant aquesta hora, es promouran diferents activitats de sensibilització sobre l'escalfament global en les quals es pretén implicar a mil milions de persones.

WWF – Adena espera que L'Hora del Planeta siga l'esdeveniment de participació massiva més important del món, en el qual es preveu que participen mil ciutats apagant els seus edificis i monuments més representatius entre les 20:30 i 21:30 del pròxim 28 de març. El seu objectiu és llançar un missatge als líders mundials que es reuniran en 2009 a Copenhaguen, per a signar un nou tractat global sobre canvi climàtic.

Més informació a http://www.wwf.es/

Via: www.lacivica.cat

Acudits sense gens de gràcia

2008-11-12T08:52:00.000-08:00

Llig al diari El País l'assenyada columna d'Elvira Lindo sobre les gracietes de Berlusconi i l'humor irrespetuós en general. Això em recorda un acudit que ahir mateix vaig sentir a televisió, en boca d'un conegut jugador del València. Sense entrar en detall podem dir que és un d'eixos on algú es carrega la dona i la sogra i una multitud li demana la recepta.
Potser algú es pregunte com, amb la que ens està caent: dones assassinades tots els dies, una jutgessa que sol·licita ajuda per veure's incapaç de tramitar tanta denúncia... Com pot algú fer xascarrillos? No hi ha sensibilitat?
Puc entendre que un futbolista, amb poca formació potser, recórrega als tòpics més casposos. Però que ho seleccionen uns periodistes de televisió per als seus reportatges em sembla molt més greu.

Què hi farem? Els acudits de matar dones i sogres formen part de la nostra incultura, la que ens hem donat col·lectivament al llarg de segles i de la qual ens costa tant d'eixir.

Ministra i embarassada

2008-04-20T12:02:00.000-07:00

Fa temps que no escric al bloc, estic ocupada amb diversos projectes. Però no puc deixar de mostrar el meu interés en aquest tema.
He llegit prou al respecte, però no he trobat la idea que més important em sembla. Açò és: el valor d'aquest fet com model en una societat on les empreses tiren al carrer les dones quan es queden embarassades quan no, directament, contracten homes per si de cas.
En els mitjans hem vist comentaris per a tots els gustos: asèptics, respectuosos, intolerables -Zapatero i sus modistillas- però sempre amb una anàlisi més política que sociològica.
Ho torne a dir: en aquest país un embaràs és una desgràcia per a la carrera laboral de la dona.
A vore si, amb aquest exemple, va deixant de ser-ho.

Un parell de dies després d'haver publicat aquest post, les notícies ens donen una alegria: una assistenta acomiadada pel seu embaràs ha estat readmesa per ordre judicial, en aplicació de la llei d'igualtat. És notícia per la seua raresa, per ser la primera vegada que ocorre, però potser obri una via per solucionar una important lacra social.

Què haurà dit TV3 sobre Àngel Gonzàlez?

2008-01-13T08:17:00.000-08:00

Hi ha gent, la d'Alacant, que no podrà saber-ho. Alguna, ha mostrat aquest matí la seua indignació. Altres, com Rebeca, ploren com saben, escrivint al seu bloc.
El dol sempre em recorda aquelles rondalles populars on tothom es solidaritza i vol perdre alguna cosa. No em tallaré el bec ni la cua, perquè em queda per sempre el seu pensament decebut, esperançador, tendre i metafísic, fet amb els mots més senzills.

Es algo más que el día lo que muere esta tarde.

English fragances

2007-12-31T10:35:00.000-08:00

Tradicionalment el sector de l’alta perfumeria ha estat lligat a França. Les nostres àvies sospitaven per un perfum francés i, de fet, encara ara són franceses les grans cases del ram.
Tanmateix, la publicitat, la gran difusora de tendències, està aconseguint imposar un matrimoni de conveniència: perfum car / propaganda en anglés.
La tendència és observable des de fa pocs anys, però la seua progressió ha estat extraordinària. On, abans, només apareixia el nom de la marca pronunciat, cada vegada s'afegeixen més frases. On només apareixia un parell de marques in english, ara en són col·lecció... Això sí, totes elles amb pronúncia dramatitzada i molt sensual.
Quin significat es pot atorgar-hi? Qüestió de modes, d'efectes de la globalització o de símptomes de dominació... Tot plegat, la presència d'un alt grau d'horterisme en la nostra societat, d'un voler imitar aquell que pensem més rics i poderosos, una certa síndrome de nou rics. Perquè, si pensem racionalment, ja té tela allò de preferir l'anglés a la llengua pròpia...

Però de tot això, què ens van a contar a nosaltres, els valencians?

Vull un mocador!

2007-11-01T04:32:00.000-07:00

Sí, ara que ens arriba la polèmica a les escoles, jo em pose de part del mocador. És més, reivindique per a mi, per a totes nosaltres, l'ús del mocador.

M'explique:

Ací la que escriu, dona occidental, es suposa que alliberada -n'hauria molt que parlar- no usa mocador al cap. La seua religió o l'absència d'ella, no se l'imposa. La seua societat, com diem occidental, alliberada, moderna, no li marca una pauta de què portar al cap. La llibertat, vaja.

Uns petits detalls coarten aquesta llibertat:

- La tirania de la imatge personal. Les xiques lletges ja no tenen problemes. Poden operar-se qualsevol part del seu cos i lluir tot amb perfecció. Corporación dermoestètica et garantitza l'entrada a un món de perfecció. (I si et passeges per la blocosfera voràs que s'ha convertit en el referent de milers de blocs).

- La lluita contra el pas del temps, font de negoci de grans empreses, només cal fullejar les pàgines de publicitat d'una revista femenina o fixar-se amb els preus de les cremes anti-age o anti el que siga.

- La necessitat d'una silueta corporal perfecta. Un exemple: haver d'ensenyar el melic, com és la moda, requereix posseir uns abdominals el més perfectes possible, o siga, passar fam i fer hores de gimnàstica. El gimnàs: una empresa en auge, per a elles i per a ells, que també han d'ensenyar.

Etc, etc. Sort que la nostra societat no ens oprimeix, i si ho fa, sempre podrem trobar tractament psicològic adient per a la nostra anorèxia, bulímia, obesitat o vellesa. També, i molt important, segur que podrem trobar bancs que ens financien els nostres tractaments. Recordeu aquella adolescent estalviadora d'American Beauty?

Estic pensant en com seria la meua vida si no hagués de cuidar tant els meus cabells, sense tintures i perruqueries, sessions matinals d'assecar-los i domar-los. Només triar un bonic mocador i ... ja està!

La meua vida canviaria. I tant!

Una alegria

2007-10-13T04:11:00.000-07:00

Doris Lessing ha guanyat el premi Nobel. És difícil entrar en les travesses sobre qui es mereix més el guardó, alguns semblen eterns aspirants i és segur que resultarà difícil triar entre tants escriptors, tan variats estils i tan magnífiques obres, reconegudes per milions de lectors que n'han gaudit amb la lectura.
Tothom opina sempre sobre si s'han imposat les virtuts literàries o les polítiques. Doncs jo, també: m'alegra infinitament el seu guardó, per bona escriptora, per dona i feminista.
Només un 10% dels Premis Nobel de Literatura són dones. En altres matèries, percentatges encara més baixos. Com en tots els camps de la societat, on sembla que la presència de la meitat dona és anecdòtica o decorativa, i que costa de fer canviar aquesta tendència.
Recorde molt bé quan vaig descobrir Doris Lessing, a la universitat. S'acabava de celebrar l'any internacional de la dona, i semblava que les coses estaven canviant, es respirava un ambient de canvi, la igualtat es creia possible.
Però quan veig xifres: 30% menys de sou o veig l'ús de la imatge femenina en publicitat (de la model a la mestressa) m'adone que res ha canviat, que les dones constituïm una segona classe en el món i que els canvis, importants per suposat, no van més enllà d'un maquillatge. Això si parlem del primer món...

Reitere: molta alegria.

Cardenals, poetes i periodistes

2007-10-08T10:04:00.000-07:00

L'amic José Luis González comença etapa com a professor a la Miguel Hernández, com ell mateix ens conta al seu bloc: Cambio cardenal por poeta. I, a més de tornar-lo a felicitar i defensar la seua trajectòria coma professor, periodista i bloquer, aprofite per a intentar fer una mica d'anàlisi textual. Més que res, intentarem apropar-nos al perfum, la seducció de les paraules.

- Cardenal és un mot que ens trasllada pompa, distinció, poder, majestat, dignitat mundana, i també vellesa, els cardenals no són joves. En la nostra ment es sol associar a reunió de cardenals, conclave, tantes vegades vista a televisions i cinemes, amb maquinacions i intrigues. Els colors del vestuari hi contribueixen a reforçar, o crear, les connotacions descrites -recordem l'accepció castellana com a nafra.

I en els darrers temps, entre nosaltres, sol anar associat a quelcom destrellatat, o sinistre.

- Poeta. El poeta encarna allò pur, humil, incontaminat, etern cercador de bellesa. De tots els quefers humans, el de poeta és el més intangible, el més elevat, allà on la humanitat comença a fer-se celestial.

L'antítesi, doncs, és d'allò més interessant. Si, a més, es reforça introduït pel mot canvi, la idea queda ja totalment rodona.

Total: un bon titular.

Per qui ploren els mitjans?

2007-08-31T03:27:00.000-07:00

Dóna molta llàstima veure un nen de 22 anys morir amb les botes posades. La mala sort, en forma de malaltia irremeiable existeix, i a tots ens toca la fibra sensible.

Els mitjans de comunicació ho saben, i ho exploten. Pàgines i pàgines, centenars de declaracions, fotos colpidores. El circus mediàtic explotant la llastimeta.

El mateix dia d’ahir, una altra mort apareix al diari, sense fotos, sense declaracions, només una columna: la dóna número 59 morta per la seua parella, segons estimacions del mateix diari.

Mónica, una xica de 27 anys, no era una estrella del futbol, però tenia la seua vida. David, que havia sigut la seua parella, com tants altres, no va acceptar que la relació s’havia acabat i per això la va matar.

La tragèdia, per repetida, sembla avorrir el públic lector i als mitjans, que seleccionen què dir i què no dir, què ampliar, on posar foto, o posar en portada. Em pregunte per què no una portada amb els familiars de Mònica, plorant-la, com venen els d’Antonio Puerta.

Aquesta mort no es déu a la mala sort, no era irremeiable, és molt més greu. I ens hauria de fer plorar molt més a tots, tots formem part d'esta societat on alguns es creuen amb drets només per raó de sexe i els altres ho veuen si no bé, normal -alguna cosa haurà fet, entre marit i muller..., això ha passat tota la vida...-.

De no ser pels prejudicis, no s'entén que els mitjans no ploren, amargament, per aquesta xica.

L’agost no seria l'agost sense La Festa

2007-08-13T11:17:00.000-07:00

Enmig de la calor, les vacances i les festes del poble, un any més, les representacions de La Festa. Meravella musical i escenogràfica, autèntic miracle de pervivència d’un temps i d’un poble. També moltes altres coses i cosetes.
Els xiquets amb la tovalla al coll, per cuidar-se eixa gola.
Les àvies que sempre acaben als millors llocs.
La banda municipal i El abanico -també qui més treballarà a la representació.
El Mestre de Capella donant el compàs de manera discreta.
El seguici, cansat i avorrit durant la segona part.
Les anades i tornades davall del Cadafal, que tan bé s’aprecien des del cor.
L’emoció en obrir-se les portes del cel.
Els contrastos (Ai trista vida corporal…, Aquesta gran novetat…). La inspiració dels artistes.
L’éxtasi de la Coronació.

Cert és aquest gran misteri, ser ací tots ajustats.

Músics de festa

2007-07-27T09:28:00.000-07:00

Avui, de retop, he conegut uns músics que han vingut a tocar a les festes del poble. Aquesta vegada, cosa rara, no són valencians -com sabem, els pobles valencians oferixen un impagable cantera de bandes i de grups musicals. Des de Burgos ací, demà a Valladolid, però hui, han pogut gaudir d'unes hores de platja: esto es de oro!
L'estiu constitueix per aquestes orquestres la possibilitat de guanyar-se uns euros, escassos, però sobre tot, l'ocasió de fer allò que més els agrada, tocar música.
Després, la realitat és com és, les festes major convoquen gent de totes les edats i allò més comercial s'imposa, acaben una mica farts de repetir pasodobles perquè ixquen a ballar els matrimonis majors, de la sèrie "animada" perquè tothom es desfogue o de la cançó de l'estiu actual.
En ocasions, en començar, o just abans d'acabar, o si el públic es deixa, proven a tocar allò que més els agrada, una cançó que han composat o aquella altra que fa lloir vocalista. Petits plaers que els fan estar ahí.
Són molts els grups, abans conjunts, ara més aviat orquestres de molts membres, que passen l'estiu de festa en festa, treballadors de qualsevol edat que senten la música i estan disposats, malgrat els entrebancs, a compartir-la sota un cel d'estiu.

I ara, una petició: Paquito el xocolatero!

Què volen els joves?

2007-07-19T12:30:00.000-07:00

Segons les seues peticions de plaça en la universitat, volen ser metges.

Els recents exàmens de selectivitat i les subsegüents adjudicacions de plaça han evidenciat en tot l’estat un fenomen de pujada del nombre de sol·licituds. En els darrers dies han aparegut als diaris diverses notícies sobre els resultats de selectivitat i finalment la relació d’admesos a les diverses universitats de la comunitat valenciana. Tots destacaven la gran quantitat de demanda de places de medicina, 2577 en la comunitat, molt per davant de la segona carrera sol·licitada, magisteri d’educació infantil, amb 1752 sol·licituds. El mateix hem pogut comprovar a Catalunya, a Madrid o a Castella-Lleó.
Alguns diaris atribuïen el fenomen a la polèmica amb la Universitat Catòlica, encara que això sols serviria per aquesta comunitat o a l’efecte de crida de les notícies sobre la falta d’especialistes en la nostra sanitat, cosa que es contradiu amb l’exigu nombre de places.
Supose que, essent com és d’alta la nota d’entrada, haurà estudiants que, considerant-la fora del seu abast, no l’hauran triada en primera opció, és a dir, que el número dels qui voldrien cursar-la és encara més alt. Un altre punt a destacar és que en els darrers anys està entrant a aquesta especialitat vora un 75% de dones, mentre que els aspirants també són més en número les dones, però en una relació de dos terços, 1748 front a 827. O siga, elles tenen millors notes.
Recordem que és una carrera que suposa esforç, sacrifici -10 anys d’estudi com a mínim- i que el seu exercici va lligat a un cert altruisme i preocupació pels altres.

Així que sembla que la nostra joventut no està tan perduda!

Anàlisi electoral a JO FLIPE

2007-06-15T12:41:00.000-07:00

Reprenc les activitats bloqueres, però ara amb un article "préstec", de l'amic Alex Carcelén.

Renuncie
Una precampanya intensa, dos setmanes de motos en venda i una altra per a assimilar els resultats i, més enllà, les conseqüències. Encara estic metabolitzant-ho tot, sobretot allò últim, però trobe que és l'hora de farcir esta pàgina moribunda amb el pertinent comentari al respecte, una setmana després de les eleccions. I m'és difícil, eh, perquè estic arribant a una conclusió que no m'agrada gens i que em fa defugir la reflexió, si açò pot anomenar-se així. Porte una setmana analitzant el que ha passat, parlant, raonant, pegant-li voltes i fins i tot discutint amb els col·legues. I millor que no parle amb la família. Després de viure la nit electoral a la seu d'Esquerra Unida d'Alacant -treballant, eh- colze a colze amb José Antonio Fernández Cabello i Esther López, necessite un psicoanalista, no sé si per a mi o per a la resta del món. De banda ideologies, va ser dur vore com ho perdien tot amb el 4,93 per cent dels vots. Tot menys la dignitat.Com m'expliqueu els resultats a la província d'Alacant? A Alacant capital city ha tornat a guanyar Alperi (imputat) i Esquerra Unida queda fora de l'ajuntament, a Elx quasi guanya l'Alonso -i mira que el PP d'Elx fa peneta, amb Ortuño furtant-li l'alcaldia a la seua deixeble-, a Torrevieja torna a arrassar Hernández Mateo (imputat), a Benidorm guanya el Pérez Fenoll -i els peperos d'allí només falta que es tiren pedres!-, a Petrer (terra d'Esquerra Unida) obté l'absoluta el PP, a Oriola guanya Lorente quan a Medina no el cap res més a les butxaques (presumptament), i més i més ajuntaments. A les Corts, estava clar que guanyava Camps però, fotre, el compromís EU-Bloc només ha tret un escó més que l'Entesa fa quatre anys, per no parlar de Joan Imbaci. I això que la guerra entre zaplanistes i campistes, amb partits escindits inclosos, anava a fer molt de mal al PP!He de reconéixer que de vegades, no poques, no m'entenc ni a mi mateix, així que... com per a entendre els que no conec de res, per molt compatriotes o paisans que siguen. El cas és que no sé per què i com vota la gent. Ni els que voten dreta i extrema dreta, ni els que voten -o deixen de votar-ne- esquerra, ni els que voten PSOE, ni els que voten nacionalista, verd, republicà, independent, veïnal o fins i tot cannabis. No ho sé! Per la propaganda, per ideologia, per la butxaca, per la persona, per càstig, per peresa, per xurro... Després d'estes últimes eleccions ja no sé què collons li passa pel cap -o deixa de passar-li- a un votant o a un abstencionista (ni a un abstinent, i menys a un abstemi). Així que, amics, d'ara endavant, renuncie a comprendre a la gent, en el sentit més ample de la paraula. És com a Solaris, que ja no sé si els que tinc al meu voltant (votant) són persones reals o visitants d'una altra dimensió, si ells mateixos saben que el seu comportament no és normal o si sóc jo el visitant.I jo estudiant Antropologia...

Què us sembla? Per la meua part, espere que no renuncie a seguir escrivint.

Cel ras: novecento a Elx

2007-04-23T12:34:00.000-07:00

Avui, el dia del llibre, no vull que acabe sense un petit comentari per a una gran novel·la escrita entre dos persones, Maite Coves i Vicent Soler.
I és que Cel ras combina un seguit d’elements que la fan inestimable. Un perfecte fresc històric d’un moment històric atractiu, el canvi de segle, amb uns protagonistes de ficció i alguns personatges reals com l’avançat mestre Llorca o l’astrònom Landerer amb els quals podem donar un repàs a la pedagogia i la ciència del moment. A través de les seues planes et trobes traslladat totalment al’inici del segle XX. Potser un segle no és molt de temps, potser alguns ja en complim mig i les coses d’abans les reconeixem millor… Però és un encert dels autors saber marcar escenaris i accions perquè resulten més que creïbles, conegudes, recordades en la memòria dels avis, de les cases de camp, dels carrers del raval, de passejos i places d’una ciutat i uns personatges que despertaven a la modernitat: un fill que investiga, una filla que estudia, una vaga, un treball a Orà... Troços de vida que porten un fil conductor en la història d’un poble que viu un moment peculiar al 1900 amb l’arribada dels més importants astrònoms del moment.

Per a il·licitans, de debò, imprescindible.
Per a qualsevol altre, molt recomanable, ja sabeu, a través de la cultura local s’arriba a la universal.

Felices lectures!

La publicitat i les neurones

2007-02-20T10:50:00.001-08:00

És possible que la nostra societat haja canviat molt al darrer segle. Que si la incorporació massiva de la dona al treball, els avanços polítics, la igualtat...
Tot això està molt bé, i segurament existix. Lentament, això sí, i amb molts camps encara sagnants -explotació, violència, discriminació- sembla que caminem cap a un futur cada vegada més igualitari.
Ara bé, hi ha un camp que continua donant mostres continuades de discriminació de gènere. Un camp que ens envolta, i, sobre tot, ens marca les tendències. Em referisc a la publicitat.
Avui, com tantes altres voltes, s'ha hagut de retirar un anunci, per incitació ostensible a la violació. Uns minuts després de veure-ho a les notícies, em trobe un anunci que anuncia un producte per a no damnar el color perquè -expliquen de manera graciosa- ja es sap que els homes no saben separar els colors ¿?
Jo, si fóra home, demandaria tal empresa i demanaria la retirada del producte, perquè... Quantes neurones calen per separar els colors clars dels foscos?

Gore front a l'escalfament global

2007-01-31T14:37:00.000-08:00

La pel·lícula "Una verdad incómoda" ens planteja una qüestió coneguda, debatuda i proclamada arreu del món, però que no acaba de motivar els canvis necessaris. Aquesta veritat no és altra que la de l'escalfament global del planeta, causa del canvi climàtic que estem vivint i els efectes del qual ja no són hipotètics sinó tangibles.
Trobe que la pel·lícula té defectes diversos, per a mi un dels més grans és el de ser massa "americana", en el sentit de considerar-se el centre del món i no fer referències a què passa en la resta. També és massa electoralista i personalitza molt el discurs: jo, els meus amics...
Però no es pot negar la seua capacitat per sacsejar les conciències i obrir una via esperançadora per a la conscienciació de la gent i per obligar altres polítics a refer les seues polítiques mediambientals.
Plantejada com una gran campanya a favor del planeta, la pel·lícula d'Al Gore posa un punt de llum en un camí ben fosc.

I recorda: dijous 1, cins minuts abans de les vuit, apaga tots els llums (i si se t'oblida, apaga'ls en qualsevol moment, sempre ve bé)

Enganyats i feliços

2007-01-29T13:20:00.000-08:00

Félix Ovejero planteja en El País un dilema sense aparent solució: estar informat i ser feliç. Sobre la base que els americans creuen ser més rics del que són -un 39% afirmava creure's entre l'1% més ric- i que això els ajuda a ser més feliços, Ovejero desenvolupa una interessant reflexió sobra la immaduresa d'una societat disposta a empassar-se tots els contes que li proporcionen.
Al nou Bottup ens conten que la majoria dels espanyols, el 78%, estem satisfets amb la nostra situació. Sembla que no arribem a ser tan crèduls com els americans, però tampoc xafem terra. Com quan pensem a seguir consumint energia a mansalva i que el planeta sobreviurà.
Allò terrible és que si algú es creu més ric no hi haurà massa repercussions, però si pensa que no passa res per consumir... Segur que no hi ha eixida.

Dijous, dia 1 de febrer, de 19:55 h. a 20.00 h. es proposa apagar totes les llums per a donar-li un respir al planeta. Si la resposta és massiva, l'estalvi energètic pot ser brutal. Només 5 minuts, i a vore que passa.

I passeu la notícia!

Mor el mestre de tots els periodistes

2007-01-24T15:19:00.000-08:00

Si ens posem a dir a quins autors lliges –genial eixe tag: eres el que lliges- o amb quins dels que lliges t’identifiques més, qui t’agradaria ser, les coses que ha dit qui diries tu, qui és el teu pare intel·lectual... O com vulguem formular-ho. Siga quina siga la pregunta, el cas és que jo, com tants d'altres, avui sóc òrfena. M’arriba la notícia al correu via Eurogaceta: Kapuscinsky ha mort. Mestre, referent, model o ídol, clarament, per a mi, el millor periodista del segle.

Kapuscinski sempre ens remet a la unitat del món, a pesar de la diversitat de les cultures. Ens fa reflexionar sobre els grans canvis que s’han produït fora del món occidental, dels quals nosaltres no som conscients. Totes les seues obres van encaminades a posar-nos en contacte amb la realitat d'allò que, des de la nostra còmoda posició en el primer món, ens resulta totalment desconeguda. Més que de periodista, la seua tasca sembla de descobridor d’una realitat oculta. Ens vol fer conscients que, malgrat trobar-nos en “l’aldea global”, desconeixem gran quantitat del que passa al món. Per això, ens diu que és difícil trobar una metàfora més falsa que la de Marshall MacLuhan. Hem perdut proximitat, qualitat humana, capacitat i interés per la gent.

Sembla que com més avança l’electrònica, pitjor és el tracte i el calor humà.

Galtung i la mediació

2007-01-23T09:58:00.000-08:00

Mirar cap al futur
amb tota la força
de la nostra imaginació

Assistisc a la conferència de Johan Galtung en el Club Información d’Alacant. L'il·lustre Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant ens parla de mediació sobre conflictes en general i sobre el conflicte basc en particular. Les seues paraules, assenyades i lúcides, semblen un bàlsam en una setmana dominada –i quina no!- per la intransigència dels de sempre.

Del cas espanyol destaca la por infundada al federalisme i l’empeny a mantindre una errada de la constitució: parlar d’Espanya com una nació indivisible. També, la falta de cultura de propostes, de creativitat, de risc en la política.

Com a solució –clar!- proposa la mediació. Un mediador de prestigi internacional, com Mandela, Gorbachov o Mary Robinson que puguen reunir-se amb ambdues parts, sempre per separat, i anar buscant punts d’encontre. A soles, ens conta, ambdos grups poden expressar-se amb llibertat, verbalitzant aspectes que d’altra manera s’oculten i així permetran al mediador redreçar el diàleg. Galtung, repetidament va exposar la possibilitat de resoldre simultàniament conflicte polític i violència, quelcom sobre el qual els polítics actuals no volen ni sentir parlar.

L’ús que se’n fa de la llengua en una negociació tindrà conseqúències importants. El conegut mediador ens aconsella substituir les exclamacions per interrrogacions i el mode indicatiu pel subjuntiu –podem acordar? ...quan siga permés...etc-. Una fórmula que permetria acostar-se més als altres, ser creatiu i donar sempre possibilitats, en compte de dictaminar, categoritzar i excloure.

Per a arreplegar el sentit de tota la conferència, Galtung subratlla que mai s’ha de mirar el passat, sinó el futur, no sent taxatius, sinó temptatius. Mirar cap al futur amb tota la força de la nostra imaginació.

Un luxe. I una lliçó per als nostres polítics.

Dir la veritat

2007-01-19T14:07:00.000-08:00

L’altra vesprada, dimarts, a les 7 de la vesprada, minut dalt o baix, vaig engegar la televisió, amb l’ànim de curiosejar els programes d’una franja horària per a mi desconeguda.
Fent zapping vaig trobar-me dos “polígrafs”, un a Antena 3 i un altre a Telecinco. Un dels dos, no recorde a quina cadena, preguntava a Aramis Fuster si estava en la seua setena reencarnació i l’altre, simultàniament, preguntava a un personatge anomenat “Potro de Vallecas” si havia practicat sexe en grup.
Doncs bé, ara que ja sé el que fan a les televisions a eixes hores de la vesprada, em sent molt més tranquil·la, perquè, en tractar-se d’horari infantil, ja sé que els nostres nens, el futur del país, està sent ben educat. Xiquets, heu de dir sempre la veritat, sinó el polígraf ho registrarà.

Mafalda ja té casa

2007-01-13T14:24:00.000-08:00

Egaleradas ens conta un fet interessant: gràcies a la pressió bloquera el govern argentí ha accedit a col·locar un cartell amb la inscripció: Aquí vivió Mafalda en el número 371 del carrer Xile, on va viure Quino a Buenos Aires. Quino ens ha donat una gran quantitat de reflexions disfressades de còmic, d'emocions, de trossos de vida, amb una ferma denúncia dels mals de la nostra societat. Avui no faig cap meme, però segur que està entre els meus autors favorits de tots els temps.

Gràcies Quino.

Gats a Toscana

2006-12-16T09:46:00.000-08:00

No sé si són especials o no, però si sorprén l'enorme mida. El seu aire es fon amb el paisatge suau, d'enormes xiprers elevats en línia.

La Toscana enamora. I fa gana de quedar-s'hi, al solet.

Noguera ja és metge!

2006-12-13T14:38:00.000-08:00

Metge no, doctor. 26 anyets i ja “Cum Laude”!
Ja sabíem, els qui el coneixem, que el xic era una eminència, però així i tot, toca assenyalar-ho.
Avui, José Manuel Noguera ha llegit la seua tesi doctoral –ell diu que li agrada més allò de defensar, pel bel·licisme- davant un tribunal composat, entre altres per José Luis Orihuela (eCuaderno) i José Luis Esteban (eurogaceta). El tema, la blogosfera, és clar, encara que concretada amb la seua relació amb els mitjans “tradicionals”.
La defensa, brillant, i apretada -la concisió que tots busquem-, fidel reflex, com La Azotea, de l’autor. Potser algú ha estat molt exhaustiu als comentaris i alguna dona m’ha sorprés amb una diatriba “antigènere”. Per damunt de tot, ha estat el lluïment del doctorand.
Enhorabona!

Els museus de la mort

2006-12-09T11:17:00.000-08:00

A Florència assistisc a la frivolització de la tortura i l'extermini, en forma de museus per a turistes. N'he vist diversos, al mateix Florència i al bonic poble medieval de San Gimignano. Vaja, que de tot es pot traure euros als turistes. Els locals, cutres a més no poder, mostraven fotografies de diverses formes de mort i instruments de tortura. Tot molt edificant. O potser la seua visió resulte educativa, qui sap? Per si de cas, jo preferisc la tasca que realitza la meua amiga Lola Bouvard, d'Amnistia Internacional, sempre disposta a vindre al centre i parlar-los als alumnes d'aquestos temes. És cert que costa moltes vegades convéncer els joves que un crim atroç no es pot saldar amb una altra atrocitat.

Però com a mínim se l'escolten amb atenció i s'obri un debat interessant entre ells, que ara intentem portar als seus blocs.

Llach, en forma

2006-11-26T05:26:00.000-08:00

Lluís Llach ens deia adéu ahir des de dalt de l’escenari.
Sentint-lo, sembla mentida que haja passat tant de temps. La seua veu continua igual com sempre, de vegades tendra, suau i un moment després esclata, es trenca i atrona tot el teatre. La música ho envaeix tot, ens embolcalla, ens trasllada... Però esta vegada res podia des-fer el nus a l’estómac per si era l’última.
I la seua prosa també ens repassava, amb eixe aire seré i sorneguer, les beceroles d’una existència digna: la humanitat, la solidaritat, la justícia, l’amor...
Només ell diu així de bé les coses que molts pensem.

Inici de blocs didàctics

2006-11-14T13:18:00.000-08:00

A partir d'ara convertim aquest bloc en un experiment didàctic. A la manera de Tíscar, Felipe Zayas o tants altres, comencem a utilitzar-lo com una eina de classe. Es tracta de familiaritzar l'alumnat amb l'hipetext i les seues possibilitats, al temps que afavorim la motivació per a l'expressió escrita.
Iniciem blocs individuals per a les matèries de Redacció i Disseny de Premsa i Àmbit Lingüístic. Per a Llengua i Literatura es realitzaran comentaris a partir d'una entrada de la professora.
Ànim!

Una dona en La Festa

2006-10-31T10:23:00.000-08:00

L'any 2006 ha estat històric per a la celebració de la Festa d'Elx. Per primera vegada una dona hi ocupa un lloc de representació. Naturalment, primer se li ha hagut d'adaptar el nom, perquè cavaller(a) electe(a) no resultava adequat i, com sempre, el mot serà posterior a l'ús social. Però bé, el títol de personalitat electa li escau a la funció que Evangelina Rodríguez ha desenvolupat dignament, posant de relleu que les dones poden tenir una presència pública a la Festa. De l'altra, més amagada, la que prepara palmes, arreplega imatges, conserva i condiciona, sempre n'hem tingut.
Cal un pas més enllà: la incorporació de xiquetes per als papers femenins. Sembla que, ara per ara, no s’està plantejant la possibilitat. Les veus conservadores de la tradició masculina s’hi imposen, però cada vegada més apareixen més defensors d’un pas que, abans o després, s’haurà de donar.

Jornades sobre Feminisme

2006-10-23T13:48:00.000-07:00

22-10- 2006. Conferencia de Fina Birulés. MUJERES ¿UNA SOLA VOZ?

Comentario de Margarita Fuster

La conferenciante hace una especie de recorrido por los movimientos feministas más importantes, empezando por las mujeres sufragistas, siguiendo por las aportaciones de Simone de Beauvoir, para acabar sosteniendo un FEMINISMO DE LA DIFERENCIA.
Virginia Wolf en su libro “Las tres guineas”, nos dice , las sufragistas lucharon y murieron defendiendo sus ideales que no eran otros que los de la Revolución francesa, Justicia, Igualdad y Libertad, los derechos de todos, no sólo los de ellas.
Después de ello, nos preguntamos ¿cómo sería posible un mundo común? . El desafío feminista ha sido acabar con el discurso dominante, el de HOMBRE con mayúscula. La consecuencia ha sido que muchas mujeres jóvenes están hoy en los cargos públicos. Hemos conseguido la igualdad ante la ley.
En cambio no se ha conseguido la libertad, cuyo contrario es la violencia. Y la prueba la tenemos en la cantidad de asesinatos de mujeres que siguen ocurriendo. Hoy, el Feminismo se ha domesticado, dice Fina Birulés, al ser aceptado por las instituciones, y se ha convertido en un feminismo de Estado. El recurso a la ley no es la solución (habría que recurrir al código penal). El consenso con el lenguaje dominante significa la pérdida de una parte de la libertad. Es, dice, una expresión de la dejadez de responsabilidades: dejar la solución de los problemas a los jóvenes, a los que vengan después, evitar el conflicto. Las campañas estatales tratan de presentar a la mujer como víctima (“a ti te puede pasar”), no como la emancipación de la mujeres por sus derechos.
Simone de Beauvoir en su libro El segundo sexo” abre caminos. Ella dice en el libro que no es feminista, cosa enojosa en aquellos tiempos. La femineidad es algo construído por una sociedad de hombres, con la que la mujer tiene que luchar (la mujer es dueña de su cuerpo). El feminismo es más bien una práctica. La liberación sólo puede venir de un colectivo de mujeres mediante un cambio en las relaciones con los hombres en el trabajo, el matrimonio etc.
Se pasó de la “vindicación” de las sufragistas a la “reivindicación” política de los años 70. En ese momento fue más bien un “separatismo” de las mujeres respecto de los hombres, por la vivencia de un desagrado en las relaciones con los hombres.
Pero, dice Fina Birulés, las mujeres son diferentes de los hombres. Ahora se trata de conseguir una emancipación por los derechos de las mujeres, no por la lucha contra la violencia ejercida contra las mujeres, no por la “liberación” ( como por ejemplo, la conseguida por el pueblo ruso en 1917. )
Las instituciones llaman “discriminación de género” a la sufrida por la mujer. Pero el “género” (“El lío del género”, dice la feminista norteamericana Judith Butler”), es también una construcción cultural, un “performativo” , que significa un “compromiso” que nos conduce a acciones que no estaban previstas. Pero ¿cómo superar esos performativos?, construyéndolos en otra dirección, dice (“Deshacer el género”, dice en otro de sus libros).
Fina Birulés insiste en que hay que sustituir el Feminismo de la Igualdad por el Feminismo de la Diferencia. Recuperar las formas de vivir lo femenino. Encontrar palabras, un lenguaje para expresar su nueva relación con el mundo.

Estratosfera II: periodisme ciutadà

2006-10-20T05:20:00.000-07:00

Ací a l'estratosfera, passen coses interessants.
Per exemple, tinc al meu costat un personatge que ha fet història.
Yu-jin Chang, director d'Ohmynews Internacional, Ohmynews
diari ciutadà de Corea del Sud que ha reolucionat el vell art del periodisme. Sí, els ciutadans són els redactors, el negoci funciona i ja en són més de 50.000.
Serà eixe el nostre futur? Encara és promte per saber-ho. Mentretant hem d'estar atents a diversos projectes que intenten fer periodisme ciutadà entre nosaltres, com el projecte Reportero Digital que s'ha iniciat recentment a Elx i Alacant.

València o l’estratosfera?

2006-10-20T02:02:00.000-07:00

El nou periodisme no contempla la nostra llengua.
No m’ho puc creure. Però és real, totalment real.
Vinc a València. I Congreso Internacional de Nuevo Periodismo. L’Auditori de l’Oceanogràfic. Una munió de joves periodistes apegats al seu portàtil. Molts bloggers de renom. Pantalles gegants, peixos al darrera. Muntatge tipus míting final de campanya. Xifres de molts zeros per als ponents. El somni de González Pons es compleix.
Mire els cartells, mire les ponències, mire la informació facilitada. Repasse i remire: no hi ha res escrit en valencià. Només el mot generalitat, perquè de valenciana ja no sé què pensar.
Estaré a l’estratosfera.

Abuela, ¿cuándo vas a dejar la prostitución?

2006-09-18T13:23:00.000-07:00

Dolores Juliano no deixarà la prostitució de moment, com a objecte d'estudi. Passats anys i un munt de llibres al darrera, aquesta professora d'antropologia jubilada continua denunciant als qui criminalitzen la professió i la volen prohibir amb les lleis. Recordem que el món feminista està dividit en aquestos moments entre partidaris de legalitzar i prohibir aquesta pràctica. Divendres passat, com al mes de març, vam poder escoltar-la a Elx en una xarrada brillant i aclaridora.
Juliano la considera ni més ni menys com una professió, a la qual s'accedix per poder sobreviure. En canvi, denuncia el que té la prostitució d'estigma social, d'aparteid que serveix no sols per assenyalar les qui s'hi dediquen sinó també per dominar la resta de dones, marcant-los el camí a seguir. En cas contrari, serem tatxades de putes, l'insult pitjor en la nostra societat que s’estén a ells també (fill de puta). Ahí anirem si som masa liberals, si vestim de determinades maneres, si no atenem el que s'espera de nosaltres... I un llarg etcètera.
I és que la paraula omnipresent ve prenyada: significa tot allò que una dona no ha de ser. Lucía Etxebarría cita Florence Thomas per recordar quelcom ben sabut: "El lenguaje es el fundamento de la reproducción del sexismo; es un aparato de construcción y de representación de la realidad y por consiguiente de la acción sobre ella por medio de elaboraciones simbólicas. A través de él internalizamos ideas, imágenes, modelos sociales y concepciones de lo femenino y de lo masculino, entre otras.." En el nostre cas, una sola paraula i quina quantitat de submissió!

Retorn

2006-09-02T02:11:00.000-07:00

No era la meua intenció estar de vacances al bloc, però així ha ocorregut.
L'actualitat continua sense donar-nos alegries ni esperances futures de millora.
Vaig llegint els blogs amics i veig les meues preocupacions reflectides, en especial en Mario, analista polític a tenir en compte. Articles interpretatius, comentats, que expressen millor del que ho faria jo el que està passant i la seva posició també. Per això, en llegir-lo, normalment pense que no tinc res més a dir.
Però hi ha un assumpte que sí em recrema i és la polèmica pel passat nazi de Gunter Grass.
D'acord ha tardat molt de temps, però sembla que són molts els qui aprofiten per desacreditar la seua veu, sempre lúcida i incòmoda d'intel·lectual que es mulla.

Diguem no!

2006-07-25T09:54:00.000-07:00

Nosaltres no som d'eixe món.
Estic en total desacord amb Rosa Montero quan distingeix una ratlla entre el món civilitzat, democràtic, és a dir, nosaltres i els integristes, intolerants i tirànics, i deixa al nostre costat a Israel. No és l'única, també al diari El Pais d'avui un lector que se'n queixava en pega un bon repàs. Els arguments "pro civilització" no s'allunyen molt dels utilitzats quan la crisi de les vinyetes, per exemple per Vargas Llosa: una certa superioritat moral basada en la llibertat i la pràctica democràtica.
La democràcia no és vacuna contra la barbàrie. Israel, al Líban, està massacrant la població civil, ha arruinat les infraestructures i ha tallat la possibilitat de desenvolupament turístic (un milió i mig de reserves!), per no traure l'històric palestí.
Tot plegat no és combatre el terrorisme, com tampoc ho ha estat la invasió d'Irak, és consolidar interessos geoestratègics, això sí, democràtics: els respectius parlaments en recolzen les invasions. Tenim l'obligació moral de denunciar-ho, però també hem de ser pràctics i pensar la llavor que fem germinar: per cada civil mort, quants terroristes apareixen?
No podem seguir pensant que la civilització està del nostre costat.

2006-07-05T07:36:00.000-07:00

L'altre dia vaig tindre el gust de poder escoltar José Luis Sampedro a Alacant. Un plaer, i una gran oportunitat d'escoltar coses amb seny, que falta ens fa, amb l'aigua que cau. Deia Sampedro que un nou ordre mundial no sols era possible, era segur, segur que s'anava a produir. Ho explicava molt clar: les estructures del món actual estaven desajustades, havien anat canviant amb el temps, durant segles, a distintes velocitats. Alguns canvis generaven trastorns de fons en les velles estructures i la societat ha anat canviant mentre tant. Conclusió: no pot passar molt de temps sense grans canvis.

No sé si tindrà raó quant a la predicció, però en la resta la té tota. Si les nostres institucions internacionals es mostren inoperants per aturar la guerra, què podrem fer?

Hei bloc!

2006-07-03T09:18:00.000-07:00

Acabats els estudis, comença una etapa més incerta per al meu bloc.
Deixarà Tere amb les seues reflexions en forma de post?
Es convertirà valenblog en un site d'intecanvi didàctic en secundària?
La solució....

Internet i la comunicació institucional

2006-05-28T14:03:00.000-07:00

Una de les parts més interessants de les Jornades, amb els responsables de comunicació de dues grans empreses: Microsoft i IBM. Tant Carlos de la Iglesia com Miguel Ruiz de Valbuena, van realitzar unes ponències amenes i correctes, enriquidores per a l'audiència. Amb dades i anècdotes ens van mostrar el panorama i demostrar que no estan als seus càrrecs per casualitat.
Ambdos coincidien a mostrar les grans possibilitats de la sala de premsa virtual, però també el seu caràcter complementari, un gran ajut que no desplaça la comunicació en viu.
IBM havia realitzat un estudi sobre tendències en la utilització de la sala de premsa virtual, segons el qual la utilització era parcial i no excessivament eficaç: no es contestaven els correus, no s'actualitzava massa...
De la Iglesia oferia dades que maregen: més informació en la red que en 500.000 biblioteques com la del Congrés dels EEUU. Com es medirà això?

Dinosauris amb bona salut

2006-05-28T09:49:00.000-07:00

Possiblement un format inadequat per al contingut, ja que, en tractar-se d’una taula redona –o això semblava ser l’aplec de cinc persones sota un tema- pareix que el que toca és contraposar punts de vista, discutir o replicar-se uns a altres. Res d’això ha passat en aquest cas. Els distints ponents han anat exposant els seus punts de vista, ben coincidents per cert, l’un darrere l’altre. A més, al públic, estudiant o periodistes, no li ha semblat sentir res de nou. Esperem que no passara el mateix a les recents I Jornadas de Tecnología y Procesos Fotográficos Profesionales
Fermín Cebolla, qui intervé en primer lloc, va estar una mica més variadet, en un to de vegades de batalleta d’avi, però sempre ocurrent, com quan contava per què van deixar d'anomenar-se Omega Foto perquè la marca de rellotges tenia registrat un giny amb eixe nom.
La resta: Juan Fco. Moreno, Enrique Martínez Bueso, Javier Adán, que feia de moderador i Joaquín Clarés van estar previsibles, molt previsibles, mireu si serà així que a molts el millor ens va semblar el darrer, que no va dir res.

Que quin era el discurs? El soport digital constitueix una revolució, facilita la tasca, avui qualsevol pot fer una foto, això no elimina la tasca del periodista... Tot una mica conegut i, a més, quasi extrapolable al món general dels mitjans.
En pocs mots: sembla que el sector s'adapta bé a l'era digital. Per què patir?

Pallassos

2006-05-21T16:52:00.000-07:00

La paraula pallasso ha entrat amb força en l'Olimp mediàtic. En el darrer mes ha estat utilitzada a tort i a dret en diferents contextos.
L'he sentida al carrer, per qualificar l´'Evo Morales i Carod o al Parlament, tant cap al govern com cap a l'oposició. Als diaris del cap de setmana ha aparegut algunes vegades. Amb els companys, en un mateix dinar l'he sentida tres vegades.
Sempre m'he preguntat d'on ixen les estrelles lingüístiques mediàtiques. Si fa uns anys tots queiem en l'horterada del glamour o aquest darrer any l'hem aplicat a fer els deures, ara el que toca és parlar amb les inicials de la frase (síndrome TET: tu ets tonto).

Sembla trist que la nova moda ens porte una imprecació consistent a desqualificar per ridícul, per grotesc, per indigne de ser tingut en comptes.
Què són els qui s'atrevixen a dir-li a altre pallasso?

Un desfogament

2006-05-18T12:27:00.000-07:00

La meua sensibilitat lingüística pateix des que ha començat maig.
El motiu? La publicació en El Mundo d’un editorial que repon al títol El verdadero bilingüismo que interesa a los españoles.
El tal bilingüisme és el del castellà i l’anglés. La raó de l’assumpte és molt senzilla: eixe dia començaven una nova promoció, consistent a traduir el seu magazine a l’anglés.
No dubtava jo que al món dels mitjans, com a tots els móns, són els interessos econòmics els que manen. Tampoc dubte de la importància de l’anglés en el món: en el món dels negocis, en el món dels mitjans o en l’acadèmic, com adés un ponent ens mostrava...
Però carregar-se així la realitat de molts milions d’espanyols... Em sembla ser, com a poc, curts de mira, ignorants de la nostra realitat.

I, per finalitzar, un prec: Ha tingut ressó mediàtic aquest editorial? Als blogs?
Reconec que no he pogut constatar-ho. Però l’ocasió s’ho mereix.

Jornades en píndoles

2006-05-18T12:07:00.000-07:00

Les recents Jornades de Periodisme Digital realitzades al CEU d’Elx evidencien al meu parer vàries coses:
- En primer lloc, una certa maduresa en l’anàlisi blogger. Després de molts congressos, un fum de posts i alguna que altra baralla encesa, els savants de la blogosfera hispana, semblen tenir les idees clares.
- Derivat de l’anterior, moltes coincidències: sobre què és i no és periodisme, sobre el moment de canvi, sobre l’evolució necessària dels mitjans tradicionals…
Algunes idees amb nom propi:
- El blog com a conversació ens recalca l’autor amb nom de poble veí, tal com apareix al subtítol del recent llibre blogger.
- L’espai de nova llibertad. Encara que la idea va convertint-se en tòpica, Alfonso Rojo ho exposava amb tota la seua gràcia.
- L’audiència pren el micro. Eva Domínguez ens recorda un fet fonamental, ara sí que de debó s’hi pot participar als mitjans. (No com a eixes patètiques noves seccions digitals de El País, on apareixen unes quantes opinions, tan filtrades com la secció de Cartes a la direcció).
- El futur dels mitjans no estarà en explicar què ha ocorregut, sinó per què, ens diu Tània Costa, que considera contats els dies de la premsa pagada. Qui sap! Potser per explicar els perquè siguen millors els bloggers, com apunta Sergio, potser que aquell que informa perque vol, sobre allò que domina, és possible que estiga en avantatge sobre el currant tradicional.
- El periodisme deixa de ser un xollo. José Cervera, Retiario, parla amb força, i molta sorna, sobre el que pot ser la professió. El públic baveja.
- Un altre que ens fa bavejar és Juan Varela, de qui ja hem parlat prou a aquest bloc.

Que venen els indis!

2006-04-29T12:42:00.000-07:00

De segur que la referència als indis no resulta clara per a la gent jove, que ha jugat sobre tot amb diverses pantalles. Em servirà per a encetar el tema plantejant un públic, l’actual, ja predisposat en molts casos a la utilització d’una pantalla per a tot.
Per això, Varela dixit, els nous internautes estan disposats a substituir el paper per la pantalla. A més, els mitjans socials sorgeixen amb força, com diu Gillmor, qualsevol pot avui en dia ser un periodista de baix cost.
D’acord amb l’oportunitat i extensió dels blocs.
Però sorgeix el tema. Són o no són periodisme? Segons Varela, poden tenir amb el periodisme la mateixa relació que la màquina d’escriure, d’intermediació. Segons Pepe Cervera els blogs són quelcom més important que el periodisme…
Opinions encaminades, sens dubte.
Però, en fi, -i sé que em repetisc respecte a altres post-: ara no podem tenir-hi perspectiva.
Prou fem amb d'anar navegant de congrés en congrés.
Potser prompte veurem millor.

http://periodistas21.blogspot.com/2002/07/atrapados-en-la-red-el-dilema-de.html
http://www.laazotea.blogspot.com

Efemérides: petita història del bloc

2006-04-29T10:37:00.000-07:00

Una mostra dels moments més significatius:
- Agost de 1999, es llança Blogger (Pyra Labs), una de les primeres eines de publicació de blocs, més tard comprada per google.
-10 de setembre de 1999 Brad L. Graham “inventa" la paraula weblog, com una http://www.bradlands.com/ /weblog/
- Abril de 1999. Apareix Barrapunto.com (http://barrapunto.com) (http://es.wikipedia.org/wiki/Barrapunto), un weblog que ofereix MiBarrapunto (en 2001)
- Entre 1999 i 2001 es conforma la blogosfera hispana.
- En 2000, Eduardo Arcos crea Bitácoras.net., el primer directori de webs en castellà. El terme bitàcora es va generalitzar com a traducció de weblog.

I ara l'inici d’algunes pàgines que marquen la nostra bloghistòria:
- Ramón Salaverría, Director del Laboratori de Comunicació Multimèdia (MMLab (http://www.unav.es/fcom/mmlab/)) de la Universitat de Navarra (http://www.unav.es/), crea e-periodistas (http://e-periodistas.blogspot.com/2002/04/hay-alguien-aheste-es-el-primer-rengln.html), sobre tendències als mitjans digitals, el 17 d’abril de 2002
- Juan Varela, periodista i consultor de mitjans, comença Periodistas 21 el 12 de juliol de 2002 (http://www.periodistas21.com), amb reflexió sobre els mitjans, el periodisme i la política. Atrapados en la Red: el dilema de Saturno és el seu primer post, declaració de creences i sentència sobre el panorama mediàtic.
- Inauguració de eCuaderno (http://www.ecuaderno.com/), weblog del professor de la Universidad de Navarra José Luis Orihuela el 16 de maig de 2003.
- Ignacio Escolar comença Escolar.net, http://www.escolar.net/MT/archives/2003/05/prueba_superada.html), (http://www.escolar.net/), que se centra més en la política.

Uns events interessants sempre han estat els premis, que serveixen d’estímul, a falta de majors repercussions econòmiques, com podem veure a Premios webloggeros y eso
http://tintachina.com/archivo/historia_de_los_weblogs.php

I també els blogs provoquen escriptura més tradicional:
- Blooks: llibres fets amb els posts d’un blog. El Pais publica recentment un complet article sobre el tema: "Los bloggers saltan al papel".
- Llibres (en castellà): Blogs. La conversación en Internet que está revolucionando medios, empresas y ciudadanos, publicat l’any passat i acabat d’eixir del forn: La blogosfera hispana: pioneros de la cultura digital, Veure http://www.laazotea.blogspot.com/

Per ampliar coneixements:http://www.historiadelosweblogs.com/index.php/2000"

Millorar-se o morir

2006-04-24T12:17:00.000-07:00

Dir que Juan Varela és probablement la ment més lúcida que es passeja per la nostra blogosfera, possiblement és poc. Podria ser lúcid i no saber comunicar-ho. Però resulta que no, que té una immensa, arrabassadora capacitat d’anàlisi i, a més, ens ho fa arribar tot adobat, en píndoles, etiquetat, quasi mastegat, preparat perquè ho digerim de seguida. El profe perfecte.
Quan aquest senyor analitza el periodisme –Cambiar para sobrevivir- el resultat n’és un diagnòstic dels mals de la professió però, ahí ve allò bo, sempre acompanyats de les possibles teràpies que redreçarien (o adaptarien) la professió.
Tothom vol pensar que ací no passa res. Que si ja va venir la ràdio i mira… Que si després la tele i també vam sobreviure… Tot plegat és cert, però és que, ara, no ens enganyem, el problema no és l’aparició d’un nou mitjan d’informació, o dos o tres... El problema, considerat com un tot, és la informació, el producte que està arribant al públic, i que Varela analitza tan bé al seu article.
Segons Varela, el periodisme avui se sent amenaçat. Diversos factors hi influeixen: en alguns intervenen persones (el públic, les fonts, els editors); altres són més abstractes, com ara la pròpia informació, la professió, l’opinió, la tecnologia o la saturació. L’article dóna un bon repàs a tots ells i va calibrant sempre què s’està fent malament i cap on haurien d’anar els canvis.
Pel que fa a internet, moltes possibilitats: Periodisme 3.0., blocs, bitàcores, fòrums diversos... Però un denominador comú: el públic té la paraula i això no té tornada enrera. Com afirmava Dan Gillmor “El futur de la informació és més una conversació entre els periodistes i el seu públic”.
Ara tots tenim molta informació, i, si volem, podem compartir-la. Hem passat d’un sistema on els mitjans tenien el monopoli de la informació a altre, on el monopoli es va desfent: les modernes tecnologies ens permeten accedir a multitud de fonts, de dades, actualitzar coneixements, investigar pel nostre compte... Encara que no estiga clar si hi haurà altres beneficiaris.
Naturalment que el periodisme se n’haurà adaptar, clar que sí. El nou paper de vigilant dels mitjans que s’està iniciant en la societat civil no pot fer més que millorar la professió, posant un fre al periodisme de copypaste, al de les notes de premsa afussellades, a les dades poc comprovades, a la redacció apressada, a la sospita de muntatges, a la repetició del que diu la competència, a la connivència amb el poder, a la inèrcia i a la repetició... (Pesadeta m’estic fent...)
Amb un competidor tan “potent” com és internet la premsa tradicional no en té altra que elevar la qualitat. I depressa. Millorar-se o morir.

De blog a bloc, un viatge necessari

2006-04-24T11:49:00.000-07:00

Resulta que, inculta com sóc –però en procés de reciclatge- , he estat utilitzant la paraula blog de forma incorrecta, ja que en la meua llengua s'ha adoptat la versió bloc. Per això, des d'ara, utilitzaré aquest mot.
Aprofite també per fer algunes reflexions i alguna definició.
Qué és un bloc?
Un espai virtual on hom pot fer els seus propis comentaris sobre qualsevol tema.
Algunes característiques:
A més de la interactivitat, hipertextualitat i tota la pesca que els manuals destaquen, el més important d'un bloc és que és lliure, només es precisa algú amb voluntat de comunicar quelcom -sobre les repercussions d'aquest extrem pense escriure en poder-.
Quin públic té un bloc? És clar que aquell a qui interessen les mateixes coses de qui publica. Per això un blog permet posar en contacte, de veritat, a un autor amb el seu públic, amb aquells a qui interessen les coses que ell diu.
Una característica essencial és que es tracta d’un nou mitjà de comunicació nascut d’internet, cosa que provoca inaccessibilitat en grans estrats de la població. Podem dir que internet ha suposat una gran revolució, en tant en quant manté gran part de la humanitat unida per la comunicació. Els blocs serien un segon pas, una vegada desenvolupada la capacitat de connexió de la xarxa.

Un nou article d'Eva Domínguez

2006-04-18T10:12:00.000-07:00

En aquest cas, la periodista de El País ens mostra, junt a un video del congrés de la OPA (Online Publishers Association) unes reflexions sobre el panorama digital, en general coincidents amb les expressades en l'article Dubtes i certeses del periodisme digital, que comente en data recent.
Domínguez exposa una idea interessant: els lectors o espectadors del tipus que siga han saltat la barrera que els separava dels mitjans i s'han situat, gràcies als mitjans digitals, com a part generadora d'informació, no només consumeixen informació, sinó que són capaços de crear-la i, a més, n'han variat la manera de consumir-la.

Fidel i els blogs

2006-04-09T16:07:00.000-07:00

El defensor del lector de El Pais d'avui diumenge es fa eco d'un assumpte, com a mínim curiós, però que jo crec que té un calat especial per tal d'abastar el fenomen blogger.
Explique: el diari publicà diumenge passat un fragment en avanç del llibre "Fidel Castro, biografia a dos voces", una llarga entrevista amb el líder cubà. La cosa és que diversos bloggers han localitzats fragments de l'entrevista ja publicats en cartes o discursos del general, entre ells Arcadi Espada
La qüestió aquí no és dilucidar sobre la veracitat de les entrevistes, si Ramonet va dedicar-se a copiar i apegar o si és que Fidel es repeteix més que la tardor.
L'interés de l'affaire està a mostrar tot el que els bloggers, en definitiva, la societat civil, poden aportar al món del coneixement.
Sentir a El Pais, en l'edició impresa, parlar de bloggers, ha estat revelador.

Blogs educatius

2006-04-09T15:22:00.000-07:00

Estic en procés de reflexió sobre com iniciar un blog per portar a terme una experiència educativa. Per això, m'ha semblat encoratjadora la pàgina de Tíscar que al mateix temps que anima a realitzar aquestes mogudes, et facilita tot un curs pràctic com a suport per fer-ho.
Així dóna gust.

Efervescència congressual

2006-04-09T13:42:00.000-07:00

Resulta difícil pelar la poma i menjar-la alhora. I sembla ser que això és el que està passant en la blogosfera, digiesfera o com caram vulguem dir al món dels mitjans d’informació digital.
No passa dia sense que algunes jornades, nacionals o internacionals -com el Congrés de la OPO, que ens mostra Eva Domínguez-,ens il·lustren sobre com de digital va a ser el nostre futur. Perquè, això sí, el futur, segur que serà digital.
Però resulta molt complicat estar canviant el periodisme i dient en què consisteixen els canvis. Molt més difícil encara, predir per on discorrerà el futur.
Potser els congressos tinguen part important en aquest futur: les seues directrius poden servir per reorientar la realitat. Faran complir els pronòstics.

Ploma analògica o digital

2006-04-04T02:34:00.000-07:00

L’autora repassa la història dels mitjans en primer lloc, per aterrar al moment actual, que es significa pel paper preponderant que els receptors han anat aconseguint gradualment. Segons Edo, l’autèntica programació és la que cada lector es fa, quasi a la carta, d’allò que a ell li interessa, triant fins i tot mitjà i també continguts i forma de presentació. A aquesta “revolució” se li suma l’ampla oferta d’interactivitat. Tot plegat: el paradís dels lectors.
Però, també, obliga a redefinir el paper del periodista, que adquireix una altra dimensió: el paper de gatekeeper, el porter de la informació de sempre, ara cobra una major importància, convertint-se en l’intermediari informació-públic, però ara actuant sobre una quantitat d’informació moltíssim més elevada. Edo cita Ramonet, Riviére, i Lewin per aportar la importància del canvi social produït.

www.uned.es/ntedu/espanol/master/ primero/modulos/tecnologia-y-sociedad/ntic.htm - 25k

Ha d'ésser especial, el periodista digital?

2006-04-02T17:12:00.000-07:00

Quim Gil pega un repàs a les característiques del periodista digital, entre les quals en destaca la responsabilitat social, allò que el diferencia d'altres que publiquen a la xarxa.
Distingeix diferents tipus de rutines: relatives ala usuaris, als mitjans, als continguts i a les fonts, entre les quals destaque la importància de cercar fonts no sols a la xarxa, fugint de l'endogàmia; la relació entre actualitat i vigència, la necessitat de triar, filtrar, ordenar; la interactuació amb els receptors; la informació oberta i per capes i algunes recomanacions de tipus empresarial.
Però, sobre tot, em quede amb la recomanació final, que entronca amb l'inici: allò que distingeix un periodista de la resta de professionals veïns és un codi ètic.

Internet en un decàleg

2006-04-02T16:26:00.000-07:00

Un decàleg ha de reflectir tot allò fonamental. Per això, tot seguint a José Luis Orihuela, com si d'un déu legislador es tractàs, reflectim:
1r manament: l'usuari és el rei, fa el que vol, sense regles. Importa l'individu, no l'audiència
2n: primacia del contingut respecte al soport. Digues quelcom interessant, no importa on.
3r: molts mitjans en un de sol. Perquè conformar-se amb menys? Podràs llegir, escoltar, veure... Fins i tot prompte olorar.
4t: actualització màxima. Aquesta batalla està guanyada.
5é: emparellar, seleccionar. Això és la tasca digital.
6é: directe al consumidor
7é: una guia accessible
8é: el més important: jo hi participe!
9é: botant vaig on vull trobar més informació
10é: i així podré comprendre de debò que caram passa en el món.

He de dir que he preferit no posar els títols de l'autor perquè els coneixia (els recordava i tot!) d'altra matèria de l'any passat. Però vull assenyalar que em semblen molt encertats i didàctics.

ETA i el tràfic digital

2006-04-02T16:04:00.000-07:00

L'article de Juan Varela sobre el tràfic digital en l'anunci de la treva d'ETA demostra com és de gran periodista. Ha sabut copsar el moment per a poder establir eixe interessant qüestionari que li serveix de base per a donar una ampla panoràmica de la cobertura d'un event semblant.
És un article magnífic, que marca pautes a a seguir. La veritat és que l'estructura del blog permet una profundització impensable en altres mitjans. I Varela ho maneja com ningú.

ETA, la tele i la xarxa

2006-04-02T15:31:00.000-07:00

Pareix ser que un tòpic comú als bloggers és demostrar com de bo és aquest invent i com de ràpid s'està estenent. Per això no es perd oportunitat de constatar amb xifres i dades aquestos avanços en la cultura blogger. Tots els més visitats blogs del món sencer en tenen.
En concret, la notícia del moment, la treva d'ETA, ha estat represa per Juan Varela per analitzar les dades d'audiències televisives en relació a les digitals, per a arribar a la conclusió que aquesta batalla l'havien guanyat les segones, com diu Varela: "Las ediciones digitales de los grandes diarios triplicaron su tráfico en la hora que siguió al anuncio de ETA y la media del día creció entre el 10 y el 25%.
Los blogs que hicieron una cobertura intensiva de todo lo ocurrido en la jornada también aumentaron su tráfico entre un 15 y un 30%". Front a aquestes dades, només ressalten els ressultats de TVE, que per un dia guanya a Antena 3 en el telediari de migdia.
Ara bé, també en periodisme s'ha d'intentar una anàlisi quantitativa. I ahí, com apunta Juan Cueto al diari El País, tots vàrem poder veure com TVE, tant al programa especial com a l'informatiu de migdia va aconseguir una informació ben travada, directa i respectuosa amb la pluralitat d'opcions polítiques. Com cal, vaja. Però que no estem acostumats a que així siga.

Dan Rather

2006-03-22T07:52:00.000-08:00

Una persona marcada per la confirmació de la sospita, pot deixar les seues reflexions sobre la professió? Amb quina credibilitat compta?
El famós periodista va ser expulsat per la CBS per haver propiciat un fals panorama de l'estada del President Bush, aleshores candidat, a l'exèrcit. En l'entrevista que publica Periodista Digital realitza unes encertades precisions sobre la premsa i el seu paper davant el poder polític.
Segons Rather es produeix un cercle viciós nefast, capaç de desvirtuar la professió: a menor vigilància dels mitjans amb el poder, menor confiança de l'audiència i a menor confiança, disminueix la capacitat dels mitjans per enfrontar-se al poder.
La reflexió és suculenta, malgrat venir d'una font qüestionada, amb altre affaire anterior, el dels inexistents soldats de Vietnam que denunciaven la violació dels drets humans.
Quan un periodista menteix, i es demostra, fa un gran servei a allò que volia atacar. La credibilitat és l'única arma en la lluita mediàtica.

Dubtes i certeses del periodisme digital

2006-03-22T07:43:00.000-08:00

L’autora analitza el futur d’internet a través de les ponències d’uns congressos celebrats a Osca i Londres fa poc. L’avanç exponencial dels mitjans digitals, tant en forma de diaris com de blogs, fa que l’expectació haja estat molt gran en els dos casos, i que gran quantitat de periodistes hi assistiren.Les certeses de què parla el titular fan referència al futur digital, mentre que els dubtes, segons Domínguez és com fer-ho. Una reflexió interessant consisteix a què els lectors d’internet estan canviant els hàbits sobre com ordenar la lectura de notícies i això està fent adaptar-se als mitjans digitals. Altra, relativa al periodisme ciutadà, ens mostra que tothom en parla, però que el referent sempre n’és un de sol:

El googling

2006-03-21T10:33:00.000-08:00

En Internet s’amuntonen múltiples possibilitats de recerca de dades personals. Hi pot haver gran quantitat d’interessats en accedir a elles. Les dades personals poden ser molt abellidores per a particulars.
Com d’interessant pot ser averiguar els gustos del teu nou capo? O saber quants diners es gasta una persona, quines marques mira, quins llibres llig?
Tot això pot tenir també una quantificació económica, en funció dels interessos en joc. Asusta pensar en el rendiment que una asseguradora pot traure a molta de la informació personal que es pot rastrejar en la red.
El googling ens està amenaçant. I no acabem de trobar-hi defenses eficaces.

La web semàntica

2006-03-17T01:37:00.000-08:00

Serà aquesta la solució capaç d'alfabetitzar en les noves tecnologies a la població. Supose que la solució no tardarà en conéixer-se, però també sóc una mica escèptica i pense que tot allò que ara ens sembla tan novedós, tan definitiu, potser l'any vinent està ja superat.
Velocitat de vertigen en els canvis informatius, com la que ens permet la inserció d'aquest vídeo meravella de la natura

Tendències suïcides

2006-03-17T00:15:00.000-08:00

Avui és un dia històric. les noves formes de comunicació social triunfaran i, per fi!, podrem gojar d'una gran moguda, lliure, solidària, ciutadana... Que bé! I és que no hi ha res com la llibertat... Però clar, per a fer despesa.
En fi, sobre modes, tendències socials i el signe dels temps, corren farcits tots els diaris. Sobre gustos, colors...
Però atenció: la cultura de la borratxera produeix dependència... I cirrosi.

2006-03-07T09:18:00.000-08:00

CEU i dia de la dona treballadora

Un any darrere un altre observe el buit d'activitats que aquesta universitat dedica a la jornada. La veritat és que entre tants futurs, sobre tot futures, periodistes, sobta no trobar alguna referència, algun escrit o algun comentari.

En fi, sóc jo l'única que ho pensa?

Un article interessant

En el mito de Europa, artículo de Margarita Fuster en esElx.com, del 07/03/2006
En el Mito de Europa, Europa, hija del Rey de Fenicia, es raptada por Zeus, metamorfoseado en toro (la agresión es simbólicamente clara) y llevada a Creta, donde acaba casándose con el Rey de Creta, de quien saldrá la dinastía de los Minos. Las violaciones y el sometimiento de la mujer están, pues, en el origen de nuestra cultura, y serán aceptadas por los intelectuales sin ningún sentido crítico.
Rousseau, en pleno Siglo de las Luces, al establecer los principios generales que todo marco político debe respetar, parecido al orden natural, donde todo "hombre" es igual y libre, excluye a la mujer, porque la mujer es naturaleza (un concepto pre-ilustrado de naturaleza, a la que hay que controlar y domesticar). En clara incoherencia con sus principios filosóficos, afirma la desigualdad natural entre los sexos.
Hay que esperar a 1869, año en el que por primera vez, Stuart Mill publicó el ensayo sobre "La sujeción de la Mujer" donde afirma que "el principio que regula las relaciones entre los dos sexos es injusto y consiste en la subordinación legal de un sexo a otro, " que "surgió simplemente del hecho de que desde los más remotos tiempos de la sociedad humana, cada mujer, debido al interés que el hombre ponía en ella y a la vez a la inferioridad de su fuerza muscular, se encontraba en un estado de esclavitud respecto a algún hombre.. . y las leyes convierten lo que no era más que un hecho físico en un derecho legal."
Pero no es una dominación basada en la fuerza (que muchas veces si lo es), porque las mujeres la aceptan y no se quejan, "sus amos les piden no sólo obediencia sino sus sentimientos, no quieren una esclava sino una favorita. Y se les prepara para ello por medio de una educación específica". Es entonces cuando según Simone de Beauvoir, se convierte en el "segundo sexo".
"El segundo sexo" es el Ensayo más importante que se ha escrito desde una teoría de la liberación de la mujer, desde el feminismo. Es una concepción igualitaria de los seres humanos, hecha por una filósofa existencialista: la mujer no nace, se hace. Y tiene que construirse a sí misma y recuperar la responsabilidad que el hombre ha asumido por ella, lejos del arte de "pescar marido" o del sometimiento a sus "exigencias".
En el siglo XX, "parece" que ha habido un ascenso en la igualdad hombre-mujer, después de la incorporación de la mujer al trabajo, verdadera revolución silenciosa en el mundo occidental. Sin embargo, la discriminación sexista, que hoy se suaviza como discriminación de "género", está muy arraigada en las estructuras sociales de nuestra sociedad. Pocas son las mujeres que hoy, aunque más sutilmente, no hayan sido objeto de esta discriminación en el trabajo o en el hogar.
Pero ¿qué sutileza existe en el maltrato y en la violencia doméstica, que se ha cobrado ya en España numerosas víctimas que murieron a manos de sus parejas?.
Hoy, en el mundo occidental de los derechos humanos, parece que hemos vuelto a los peores tiempos. En la prensa aparece el caso de "Los crímenes de Ciudad Juárez": "Desde 1993, 4.300 mujeres han desaparecido y más de 450 han sido asesinadas en la frontera entre México y Estados Unidos. ....en 1994 un Procurador de Justicia denuncia a estas personas violadas, torturadas, estranguladas o apuñaladas, porque "algún motivo dieron"o porque "provocaron a los criminales en su estilo de vida". El Sexismo es todavía un punto de vista dominante. Y en este caso, al sexismo se le une el clasismo. En Ciudad Juárez, a su condición de mujer añaden la de ser trabajadoras de las fábricas de la maquila, mujeres pobres, que no se contabilizan. "Se les asesina porque no logran defenderse, porque a los ojos del criminal su razón de ser es conceder el doble placer del orgasmo y el estertor, porque su muerte suele pasar inadvertida". No cabe más degradación y corrupción. Y, aunque el suceso haya movilizado a escritores, artistas, a Amnistía Internacional, todavía los crímenes siguen impunes.
Creemos que se están cumpliendo las palabras que pronunció Virginia Wolf:
"Las mujeres, durante siglos han servido a los hombres de espejos. Ellas poseían el poder mágico y delicioso de reflejar una imagen del hombre dos veces más grande que el natural. Sin ese poder la tierra sería, probablemente marisma y jungla"

Història d’Internet

2006-03-05T14:35:00.000-08:00

Història d’Internet

Per saber com va nàixer Internet, hem de remuntar-nos a l'any 1964. La que ara anomenem xarxa de xarxes va néixer de la mà de Paul Baran, de la Rand Corporation, una de les consultores de futur a nivell tecnològic més importants d'Estats Units i amb una relació molt estreta amb l'administració. Així doncs, Paul Baran va determinar els requeriments necessaris per crear una xarxa ideal d'ordinadors.

Hem de tenir en compte l'època de què parlem. Dins del context de la guerra freda, totes les activitats públiques i moltes de privades es dirigien cap a una política de rearmament. Tot plegat donava a aquest embrió d'Internet una necessitat bàsica, sobreviure a un possible atac nuclear, de manera que si una part de la xarxa quedava inutilitzada, l'altre havia de seguir funcionant redirigint els missatges i la informació cap a altres camins per arribar al destinatari. Per superar aquest escull, va idear-se la innovadora idea d'una xarxa descentralitzada. Si no hi ha un ordinador central que controla tota la xarxa, s'elimina el risc que tocant un sol punt, inutilitzem tota la xarxa. En aquella època, quan només concebien les comunicacions entre ordinadors amb un esquema jeràrquic, aquest fet va representar una important ruptura.

No va ser fins cinc anys més tard, al 1969 que el govern d'Estats Units, mitjançant l'Advanced Research Projects Agency (ARPA), del Departament de Defensa, va desenvolupar una xarxa amb aquest esquema descentralitzat, l'ARPAnet. ARPAnet connectava diferents centres de recerca, universitaris inclosos, que estaven finançats pel Departament de Defensa, perquè estiguessin assabentats dels projectes dels altres i poguessin aprofitar els avanços conjuntament.
Per evitar el monopoli de la xarxa per part dels fabricants, va definir-se un sistema de comunicacions obert i prou senzill perque fós utilitzat per una gran varietat de marques i models. ARPAnet va ser un èxit gràcies a la creació al 1974 per part de Victor Cerf i Bob Kahn d'aquest eficient protocol universal de comunicacions, el TCP (Transmission Control Protocol).
La segona revolució va donar-se al 1982, amb la transformació del TCP al Transmission Control Protocol/Internet Protocol), que permetia l'interconnectivitat entre xarxes diferents. Aquest va incorporar-se al sistema UNIX, un llenguatge de programació estès per arreu del món, cosa que va permetre a ordinadors de tot el món tenir Internet a l'abast.
Fou al 1986 quan el Govern nord-americà va decidir crear la NFSnet (National Science Foundation net), que connectava les universitats i els centres de recerca d'Estats Units. Al 1990 va desaparèixer ARPAnet, que va ser substituïda per la NREN (National Research and Education Network). La NREN podem considerar-la ja com el nucli d'Internet tal hi com la coneixem actualment, ja que Internet va formar-se amb la NREN i totes les xarxes que van començar a connectar-s'hi. Quan la xarxa va fer evident que era de gran interès pel món empresarial, llavors el govern va deixar de finançar la NFSnet, i va crear una nova superxarxa acadèmica, la VBNS (Very High Speed Backbone Network Service).A partir d'aleshores, la xarxa (podríem dir-ne Internet) va passar a ser finançada per els seus propis usuaris i totalment autònoma.
Cal tenir en compte que el desenvolupament d'Internet no hagués estat possible sense el desenvolupament paral·lel de programes que en facilitaven l'ús. Com el e-mail, ideat el 1971 per Ray Tomlinson; el gopher, creat a la Universitat de Minessota el 1991 o el www, creat al CERN europeu al 1993.
El terme internet, en minúscula, s'utilitza per anomenar un conjunt de xarxes connectades mitjançant routers. Avui en dia, Internet, amb majúscula, és la major xarxa internet del món, amb una jerarquia de tres nivells, formada per xarxes d'eix central (NFSnet), xarxes de nivell intermig i xarxes aïllades.
Per acabar, podem dir que el futur d'Internet ha de ser per força esplèndid, com podreu veure a la ponència vinculada. Cada any que passa el nombre d'usuaris es dobla, i ben aviat podrem disposar a casa de sistemes de comunicació millorats, ara a l'abast d'uns pocs, que faran que poder veure la televisió, escoltar ràdio, videoconferència, rebre, programari i parlar per telèfon mitjançant l'ordinador, se'ns faça cada vegada menys estrany.

La columna

2006-03-02T00:40:00.000-08:00

Quan érem capitans
Que em perdone l’estimada Pàmies, amb la lectura de la qual vaig formar-me en la meua llengua, allà pels vint anys.
Però és que els "progres", va trenta anys, érem els capitans del món. Bé, si no del món sencer, sí del món jove i universitari espanyol. Ser progre gojava d’un prestigi total, a prova d’embranzides i avatars diversos. Fixeu-vos si era així, que jo diria que encara tenia prestigi... entre els fatxes!!! Sí, sí, com ho dic, ser progre vestia molt, estava revestit d’un aura magnífica, impagable.
Però avui, ser progre ha passat a ser la pitjor de les càrregues. S'empenyen a què la paraula quede obsoleta, segurament per atacar el seu contingut -progre: innovador, compromés...- que no interessa en l'època del consumisme salvatge. S'associa a trasnochado, demodé o altres adjectius que s'encarreguen de ridiculitzar-la, l'autèntica desmobilització social.
I, per si faltava quelcom, ara Cueto, ens considera analfabets digitals. Podrà concebre's major desgràcia!

Ciberfachas: comentari

2006-03-01T03:42:00.000-08:00

Juan Cueto ens mostra, una vegada més, la seua capacitat per dictar sentència, sentar càtedra, crear jurisprudència... O moltes coses més. Però, d'on treu Cueto les seues teories? Del pur i simple no-res, de la més petita anècdota observada, elevada després a categoria universal.
I és que fer periodisme així, és ben fàcil, només s'ha de tenir una afecció a la literatura, i ja està.
On estan les dades per afirmar que les persones de dretes es mouen més per la red?

Informació i societat

2006-03-01T02:51:00.000-08:00

No sabem què ens espera després de la "societat de la informació"-SI segons els lingüistes- com, superada l'etapa actual, abordarem el futur. Però el que sí que és cert és que per poder sobreviure en el món actual, per estar integrats, de debò, en el món que ens ha tocat viure, hem hagut de fer un esforç per adaptar-nos a les noves tecnologies en comunicació.

I si dic hem hagut d'apaptar-nos, ja es veu que m'estic referint a algunes generacions, més entrades en anys, perquè, com tots sabem, per la gent jove això no és cap problema, no han de fer cap esforç. Es diria que qualsevol xiquet d'avui ja ve al món amb el manual d'instruccions aprés.

Potser, la fractura digital es produeix no sols entre el Nord i el Sud, sinó també entre distintes capes socials d'un mateix país, entre distintes edats en una mateixa capa i, ai!, entre un i altre sexe. En eixe cas, l'accés a la informació i les seues tecnologies estarà consolidant un mapa de dominacions preexistent.

Salut i més

2006-02-18T09:13:00.000-08:00

Valenblog vol ser un espai obert a les inquietuds de gent com jo. Un espai per compartir idees, acudits, activitats, referents... La temàtica en serà variada, des del millor aprofitament didàctic en Secundària a les últimes tendències culturals, amb especial incidència amb el món de la comunicació.

Aquest blog és una porta que se m'obri, amb un munt de possibilitats per explorar, és un repte i, alhora, una font de plaer. Entrem-hi junts.