Per qui ploren els mitjans?

Dóna molta llàstima veure un nen de 22 anys morir amb les botes posades. La mala sort, en forma de malaltia irremeiable existeix, i a tots ens toca la fibra sensible.

Els mitjans de comunicació ho saben, i ho exploten. Pàgines i pàgines, centenars de declaracions, fotos colpidores. El circus mediàtic explotant la llastimeta.

El mateix dia d’ahir, una altra mort apareix al diari, sense fotos, sense declaracions, només una columna: la dóna número 59 morta per la seua parella, segons estimacions del mateix diari.

Mónica, una xica de 27 anys, no era una estrella del futbol, però tenia la seua vida. David, que havia sigut la seua parella, com tants altres, no va acceptar que la relació s’havia acabat i per això la va matar.

La tragèdia, per repetida, sembla avorrir el públic lector i als mitjans, que seleccionen què dir i què no dir, què ampliar, on posar foto, o posar en portada. Em pregunte per què no una portada amb els familiars de Mònica, plorant-la, com venen els d’Antonio Puerta.

Aquesta mort no es déu a la mala sort, no era irremeiable, és molt més greu. I ens hauria de fer plorar molt més a tots, tots formem part d'esta societat on alguns es creuen amb drets només per raó de sexe i els altres ho veuen si no bé, normal -alguna cosa haurà fet, entre marit i muller..., això ha passat tota la vida...-.

De no ser pels prejudicis, no s'entén que els mitjans no ploren, amargament, per aquesta xica.