Ai, Almodóvar!

Havia de passar, jo crec que feia temps que es veia vindre, sí. I és que el nostre geni del cinema no sempre encerta, com la resta de la humanitat, que si no seríem déus o dimonis, que sé jo. Però eixe no és ara el tema. El que li passa és que no sap acceptar les crítiques, com la resta dels mortals, més o menys, Rosa Montero ho deia molt ben dit avui, però en el seu cas és més trist, més lamentable.

Pobret, després de tanta promoció tontuna, amb uns programes televisius eterns on es feia esment de cadascuna de les gracietes de les muses particulars, es reien les infinites ocurrències, genials la majoria, de l’artista i es repassava quasi pla per pla els moments “màgics”. Després d’haver-nos dosificat l’espera de l’esperada pel·lícula i d’haver-nos venut que ens trobaríem davant una obra mestra, hem anat, dòcils, al cinema, i l’hem vista. Fi del romanç.

Ai Pedro, no sempre t’ix un Volver, o un Mujeres… Però si, damunt, carregues contra els crítics, es nota més.

28 de març. Hora del Planeta. Acció conjunta contra el canvi climàtic

El passat dia 10 de desembre es va presentar en tot el món L'Hora del Planeta 2009, una iniciativa de WWF – Adena que pretén demostrar als governs, ciutadans i empreses que és possible una acció conjunta contra el canvi climàtic. La campanya culminarà el pròxim 28 de març de 2009 entre les 20:30 i les 21:30 hores, moment en el qual mil ciutats apagaran les llums dels seus edificis més emblemàtics. Durant aquesta hora, es promouran diferents activitats de sensibilització sobre l'escalfament global en les quals es pretén implicar a mil milions de persones.

WWF – Adena espera que L'Hora del Planeta siga l'esdeveniment de participació massiva més important del món, en el qual es preveu que participen mil ciutats apagant els seus edificis i monuments més representatius entre les 20:30 i 21:30 del pròxim 28 de març. El seu objectiu és llançar un missatge als líders mundials que es reuniran en 2009 a Copenhaguen, per a signar un nou tractat global sobre canvi climàtic.

Més informació a http://www.wwf.es/

Via: www.lacivica.cat

Acudits sense gens de gràcia

Llig al diari El País l'assenyada columna d'Elvira Lindo sobre les gracietes de Berlusconi i l'humor irrespetuós en general. Això em recorda un acudit que ahir mateix vaig sentir a televisió, en boca d'un conegut jugador del València. Sense entrar en detall podem dir que és un d'eixos on algú es carrega la dona i la sogra i una multitud li demana la recepta.
Potser algú es pregunte com, amb la que ens està caent: dones assassinades tots els dies, una jutgessa que sol·licita ajuda per veure's incapaç de tramitar tanta denúncia... Com pot algú fer xascarrillos? No hi ha sensibilitat?
Puc entendre que un futbolista, amb poca formació potser, recórrega als tòpics més casposos. Però que ho seleccionen uns periodistes de televisió per als seus reportatges em sembla molt més greu.

Què hi farem? Els acudits de matar dones i sogres formen part de la nostra incultura, la que ens hem donat col·lectivament al llarg de segles i de la qual ens costa tant d'eixir.

Ministra i embarassada

Fa temps que no escric al bloc, estic ocupada amb diversos projectes. Però no puc deixar de mostrar el meu interés en aquest tema.
He llegit prou al respecte, però no he trobat la idea que més important em sembla. Açò és: el valor d'aquest fet com model en una societat on les empreses tiren al carrer les dones quan es queden embarassades quan no, directament, contracten homes per si de cas.
En els mitjans hem vist comentaris per a tots els gustos: asèptics, respectuosos, intolerables -Zapatero i sus modistillas- però sempre amb una anàlisi més política que sociològica.
Ho torne a dir: en aquest país un embaràs és una desgràcia per a la carrera laboral de la dona.
A vore si, amb aquest exemple, va deixant de ser-ho.


Un parell de dies després d'haver publicat aquest post, les notícies ens donen una alegria: una assistenta acomiadada pel seu embaràs ha estat readmesa per ordre judicial, en aplicació de la llei d'igualtat. És notícia per la seua raresa, per ser la primera vegada que ocorre, però potser obri una via per solucionar una important lacra social.

Què haurà dit TV3 sobre Àngel Gonzàlez?

Hi ha gent, la d'Alacant, que no podrà saber-ho. Alguna, ha mostrat aquest matí la seua indignació. Altres, com Rebeca, ploren com saben, escrivint al seu bloc.
El dol sempre em recorda aquelles rondalles populars on tothom es solidaritza i vol perdre alguna cosa. No em tallaré el bec ni la cua, perquè em queda per sempre el seu pensament decebut, esperançador, tendre i metafísic, fet amb els mots més senzills.

Es algo más que el día lo que muere esta tarde.

English fragances

Tradicionalment el sector de l’alta perfumeria ha estat lligat a França. Les nostres àvies sospitaven per un perfum francés i, de fet, encara ara són franceses les grans cases del ram.
Tanmateix, la publicitat, la gran difusora de tendències, està aconseguint imposar un matrimoni de conveniència: perfum car / propaganda en anglés.
La tendència és observable des de fa pocs anys, però la seua progressió ha estat extraordinària. On, abans, només apareixia el nom de la marca pronunciat, cada vegada s'afegeixen més frases. On només apareixia un parell de marques in english, ara en són col·lecció... Això sí, totes elles amb pronúncia dramatitzada i molt sensual.
Quin significat es pot atorgar-hi? Qüestió de modes, d'efectes de la globalització o de símptomes de dominació... Tot plegat, la presència d'un alt grau d'horterisme en la nostra societat, d'un voler imitar aquell que pensem més rics i poderosos, una certa síndrome de nou rics. Perquè, si pensem racionalment, ja té tela allò de preferir l'anglés a la llengua pròpia...

Però de tot això, què ens van a contar a nosaltres, els valencians?

Vull un mocador!

Sí, ara que ens arriba la polèmica a les escoles, jo em pose de part del mocador. És més, reivindique per a mi, per a totes nosaltres, l'ús del mocador.


M'explique:

Ací la que escriu, dona occidental, es suposa que alliberada -n'hauria molt que parlar- no usa mocador al cap. La seua religió o l'absència d'ella, no se l'imposa. La seua societat, com diem occidental, alliberada, moderna, no li marca una pauta de què portar al cap. La llibertat, vaja.

Uns petits detalls coarten aquesta llibertat:

- La tirania de la imatge personal. Les xiques lletges ja no tenen problemes. Poden operar-se qualsevol part del seu cos i lluir tot amb perfecció. Corporación dermoestètica et garantitza l'entrada a un món de perfecció. (I si et passeges per la blocosfera voràs que s'ha convertit en el referent de milers de blocs).

- La lluita contra el pas del temps, font de negoci de grans empreses, només cal fullejar les pàgines de publicitat d'una revista femenina o fixar-se amb els preus de les cremes anti-age o anti el que siga.

- La necessitat d'una silueta corporal perfecta. Un exemple: haver d'ensenyar el melic, com és la moda, requereix posseir uns abdominals el més perfectes possible, o siga, passar fam i fer hores de gimnàstica. El gimnàs: una empresa en auge, per a elles i per a ells, que també han d'ensenyar.

Etc, etc. Sort que la nostra societat no ens oprimeix, i si ho fa, sempre podrem trobar tractament psicològic adient per a la nostra anorèxia, bulímia, obesitat o vellesa. També, i molt important, segur que podrem trobar bancs que ens financien els nostres tractaments. Recordeu aquella adolescent estalviadora d'American Beauty?

Estic pensant en com seria la meua vida si no hagués de cuidar tant els meus cabells, sense tintures i perruqueries, sessions matinals d'assecar-los i domar-los. Només triar un bonic mocador i ... ja està!

La meua vida canviaria. I tant!