Per qui ploren els mitjans?

Dóna molta llàstima veure un nen de 22 anys morir amb les botes posades. La mala sort, en forma de malaltia irremeiable existeix, i a tots ens toca la fibra sensible.

Els mitjans de comunicació ho saben, i ho exploten. Pàgines i pàgines, centenars de declaracions, fotos colpidores. El circus mediàtic explotant la llastimeta.

El mateix dia d’ahir, una altra mort apareix al diari, sense fotos, sense declaracions, només una columna: la dóna número 59 morta per la seua parella, segons estimacions del mateix diari.

Mónica, una xica de 27 anys, no era una estrella del futbol, però tenia la seua vida. David, que havia sigut la seua parella, com tants altres, no va acceptar que la relació s’havia acabat i per això la va matar.

La tragèdia, per repetida, sembla avorrir el públic lector i als mitjans, que seleccionen què dir i què no dir, què ampliar, on posar foto, o posar en portada. Em pregunte per què no una portada amb els familiars de Mònica, plorant-la, com venen els d’Antonio Puerta.

Aquesta mort no es déu a la mala sort, no era irremeiable, és molt més greu. I ens hauria de fer plorar molt més a tots, tots formem part d'esta societat on alguns es creuen amb drets només per raó de sexe i els altres ho veuen si no bé, normal -alguna cosa haurà fet, entre marit i muller..., això ha passat tota la vida...-.

De no ser pels prejudicis, no s'entén que els mitjans no ploren, amargament, per aquesta xica.

L’agost no seria l'agost sense La Festa

• Enmig de la calor, les vacances i les festes del poble, un any més, les representacions de La Festa. Meravella musical i escenogràfica, autèntic miracle de pervivència d’un temps i d’un poble. També moltes altres coses i cosetes.
  Els xiquets amb la tovalla al coll, per cuidar-se eixa gola.
  Les àvies que sempre acaben als millors llocs.
  La banda municipal i El abanico -també qui més treballarà a la representació.
  El Mestre de Capella donant el compàs de manera discreta.
  El seguici, cansat i avorrit durant la segona part.
  Les anades i tornades davall del Cadafal, que tan bé s’aprecien des del cor.
  L’emoció en obrir-se les portes del cel.
  Els contrastos (Ai trista vida corporal…, Aquesta gran novetat…). La inspiració dels artistes.
  L’éxtasi de la Coronació.
  
  Cert és aquest gran misteri, ser ací tots ajustats.