Gore front a l'escalfament global

La pel·lícula "Una verdad incómoda" ens planteja una qüestió coneguda, debatuda i proclamada arreu del món, però que no acaba de motivar els canvis necessaris. Aquesta veritat no és altra que la de l'escalfament global del planeta, causa del canvi climàtic que estem vivint i els efectes del qual ja no són hipotètics sinó tangibles.
Trobe que la pel·lícula té defectes diversos, per a mi un dels més grans és el de ser massa "americana", en el sentit de considerar-se el centre del món i no fer referències a què passa en la resta. També és massa electoralista i personalitza molt el discurs: jo, els meus amics...
Però no es pot negar la seua capacitat per sacsejar les conciències i obrir una via esperançadora per a la conscienciació de la gent i per obligar altres polítics a refer les seues polítiques mediambientals.
Plantejada com una gran campanya a favor del planeta, la pel·lícula d'Al Gore posa un punt de llum en un camí ben fosc.

I recorda: dijous 1, cins minuts abans de les vuit, apaga tots els llums (i si se t'oblida, apaga'ls en qualsevol moment, sempre ve bé)

Enganyats i feliços

Félix Ovejero planteja en El País un dilema sense aparent solució: estar informat i ser feliç. Sobre la base que els americans creuen ser més rics del que són -un 39% afirmava creure's entre l'1% més ric- i que això els ajuda a ser més feliços, Ovejero desenvolupa una interessant reflexió sobra la immaduresa d'una societat disposta a empassar-se tots els contes que li proporcionen.
Al nou Bottup ens conten que la majoria dels espanyols, el 78%, estem satisfets amb la nostra situació. Sembla que no arribem a ser tan crèduls com els americans, però tampoc xafem terra. Com quan pensem a seguir consumint energia a mansalva i que el planeta sobreviurà.
Allò terrible és que si algú es creu més ric no hi haurà massa repercussions, però si pensa que no passa res per consumir... Segur que no hi ha eixida.

Dijous, dia 1 de febrer, de 19:55 h. a 20.00 h. es proposa apagar totes les llums per a donar-li un respir al planeta. Si la resposta és massiva, l'estalvi energètic pot ser brutal. Només 5 minuts, i a vore que passa.


I passeu la notícia!

Mor el mestre de tots els periodistes

Si ens posem a dir a quins autors lliges –genial eixe tag: eres el que lliges- o amb quins dels que lliges t’identifiques més, qui t’agradaria ser, les coses que ha dit qui diries tu, qui és el teu pare intel·lectual... O com vulguem formular-ho. Siga quina siga la pregunta, el cas és que jo, com tants d'altres, avui sóc òrfena. M’arriba la notícia al correu via Eurogaceta: Kapuscinsky ha mort. Mestre, referent, model o ídol, clarament, per a mi, el millor periodista del segle.

Kapuscinski sempre ens remet a la unitat del món, a pesar de la diversitat de les cultures. Ens fa reflexionar sobre els grans canvis que s’han produït fora del món occidental, dels quals nosaltres no som conscients. Totes les seues obres van encaminades a posar-nos en contacte amb la realitat d'allò que, des de la nostra còmoda posició en el primer món, ens resulta totalment desconeguda. Més que de periodista, la seua tasca sembla de descobridor d’una realitat oculta. Ens vol fer conscients que, malgrat trobar-nos en “l’aldea global”, desconeixem gran quantitat del que passa al món. Per això, ens diu que és difícil trobar una metàfora més falsa que la de Marshall MacLuhan. Hem perdut proximitat, qualitat humana, capacitat i interés per la gent.

Sembla que com més avança l’electrònica, pitjor és el tracte i el calor humà.

Galtung i la mediació

Mirar cap al futur
amb tota la força
de la nostra imaginació

Assistisc a la conferència de Johan Galtung en el Club Información d’Alacant. L'il·lustre Doctor Honoris Causa per la Universitat d'Alacant ens parla de mediació sobre conflictes en general i sobre el conflicte basc en particular. Les seues paraules, assenyades i lúcides, semblen un bàlsam en una setmana dominada –i quina no!- per la intransigència dels de sempre.

Del cas espanyol destaca la por infundada al federalisme i l’empeny a mantindre una errada de la constitució: parlar d’Espanya com una nació indivisible. També, la falta de cultura de propostes, de creativitat, de risc en la política.

Com a solució –clar!- proposa la mediació. Un mediador de prestigi internacional, com Mandela, Gorbachov o Mary Robinson que puguen reunir-se amb ambdues parts, sempre per separat, i anar buscant punts d’encontre. A soles, ens conta, ambdos grups poden expressar-se amb llibertat, verbalitzant aspectes que d’altra manera s’oculten i així permetran al mediador redreçar el diàleg. Galtung, repetidament va exposar la possibilitat de resoldre simultàniament conflicte polític i violència, quelcom sobre el qual els polítics actuals no volen ni sentir parlar.

L’ús que se’n fa de la llengua en una negociació tindrà conseqúències importants. El conegut mediador ens aconsella substituir les exclamacions per interrrogacions i el mode indicatiu pel subjuntiu –podem acordar? ...quan siga permés...etc-. Una fórmula que permetria acostar-se més als altres, ser creatiu i donar sempre possibilitats, en compte de dictaminar, categoritzar i excloure.

Per a arreplegar el sentit de tota la conferència, Galtung subratlla que mai s’ha de mirar el passat, sinó el futur, no sent taxatius, sinó temptatius. Mirar cap al futur amb tota la força de la nostra imaginació.

Un luxe. I una lliçó per als nostres polítics.

Dir la veritat

L’altra vesprada, dimarts, a les 7 de la vesprada, minut dalt o baix, vaig engegar la televisió, amb l’ànim de curiosejar els programes d’una franja horària per a mi desconeguda.
Fent zapping vaig trobar-me dos “polígrafs”, un a Antena 3 i un altre a Telecinco. Un dels dos, no recorde a quina cadena, preguntava a Aramis Fuster si estava en la seua setena reencarnació i l’altre, simultàniament, preguntava a un personatge anomenat “Potro de Vallecas” si havia practicat sexe en grup.
Doncs bé, ara que ja sé el que fan a les televisions a eixes hores de la vesprada, em sent molt més tranquil·la, perquè, en tractar-se d’horari infantil, ja sé que els nostres nens, el futur del país, està sent ben educat. Xiquets, heu de dir sempre la veritat, sinó el polígraf ho registrarà.

Mafalda ja té casa

Egaleradas ens conta un fet interessant: gràcies a la pressió bloquera el govern argentí ha accedit a col·locar un cartell amb la inscripció: Aquí vivió Mafalda en el número 371 del carrer Xile, on va viure Quino a Buenos Aires. Quino ens ha donat una gran quantitat de reflexions disfressades de còmic, d'emocions, de trossos de vida, amb una ferma denúncia dels mals de la nostra societat. Avui no faig cap meme, però segur que està entre els meus autors favorits de tots els temps.

Gràcies Quino.