Internet i la comunicació institucional

Una de les parts més interessants de les Jornades, amb els responsables de comunicació de dues grans empreses: Microsoft i IBM. Tant Carlos de la Iglesia com Miguel Ruiz de Valbuena, van realitzar unes ponències amenes i correctes, enriquidores per a l'audiència. Amb dades i anècdotes ens van mostrar el panorama i demostrar que no estan als seus càrrecs per casualitat.
Ambdos coincidien a mostrar les grans possibilitats de la sala de premsa virtual, però també el seu caràcter complementari, un gran ajut que no desplaça la comunicació en viu.
IBM havia realitzat un estudi sobre tendències en la utilització de la sala de premsa virtual, segons el qual la utilització era parcial i no excessivament eficaç: no es contestaven els correus, no s'actualitzava massa...
De la Iglesia oferia dades que maregen: més informació en la red que en 500.000 biblioteques com la del Congrés dels EEUU. Com es medirà això?

Dinosauris amb bona salut

Possiblement un format inadequat per al contingut, ja que, en tractar-se d’una taula redona –o això semblava ser l’aplec de cinc persones sota un tema- pareix que el que toca és contraposar punts de vista, discutir o replicar-se uns a altres. Res d’això ha passat en aquest cas. Els distints ponents han anat exposant els seus punts de vista, ben coincidents per cert, l’un darrere l’altre. A més, al públic, estudiant o periodistes, no li ha semblat sentir res de nou. Esperem que no passara el mateix a les recents I Jornadas de Tecnología y Procesos Fotográficos Profesionales
Fermín Cebolla, qui intervé en primer lloc, va estar una mica més variadet, en un to de vegades de batalleta d’avi, però sempre ocurrent, com quan contava per què van deixar d'anomenar-se Omega Foto perquè la marca de rellotges tenia registrat un giny amb eixe nom.
La resta: Juan Fco. Moreno, Enrique Martínez Bueso, Javier Adán, que feia de moderador i Joaquín Clarés van estar previsibles, molt previsibles, mireu si serà així que a molts el millor ens va semblar el darrer, que no va dir res.

Que quin era el discurs? El soport digital constitueix una revolució, facilita la tasca, avui qualsevol pot fer una foto, això no elimina la tasca del periodista... Tot una mica conegut i, a més, quasi extrapolable al món general dels mitjans.
En pocs mots: sembla que el sector s'adapta bé a l'era digital. Per què patir?

Pallassos

La paraula pallasso ha entrat amb força en l'Olimp mediàtic. En el darrer mes ha estat utilitzada a tort i a dret en diferents contextos.
L'he sentida al carrer, per qualificar l´'Evo Morales i Carod o al Parlament, tant cap al govern com cap a l'oposició. Als diaris del cap de setmana ha aparegut algunes vegades. Amb els companys, en un mateix dinar l'he sentida tres vegades.
Sempre m'he preguntat d'on ixen les estrelles lingüístiques mediàtiques. Si fa uns anys tots queiem en l'horterada del glamour o aquest darrer any l'hem aplicat a fer els deures, ara el que toca és parlar amb les inicials de la frase (síndrome TET: tu ets tonto).

Sembla trist que la nova moda ens porte una imprecació consistent a desqualificar per ridícul, per grotesc, per indigne de ser tingut en comptes.
Què són els qui s'atrevixen a dir-li a altre pallasso?

Un desfogament

La meua sensibilitat lingüística pateix des que ha començat maig.
El motiu? La publicació en El Mundo d’un editorial que repon al títol El verdadero bilingüismo que interesa a los españoles.
El tal bilingüisme és el del castellà i l’anglés. La raó de l’assumpte és molt senzilla: eixe dia començaven una nova promoció, consistent a traduir el seu magazine a l’anglés.
No dubtava jo que al món dels mitjans, com a tots els móns, són els interessos econòmics els que manen. Tampoc dubte de la importància de l’anglés en el món: en el món dels negocis, en el món dels mitjans o en l’acadèmic, com adés un ponent ens mostrava...
Però carregar-se així la realitat de molts milions d’espanyols... Em sembla ser, com a poc, curts de mira, ignorants de la nostra realitat.

I, per finalitzar, un prec: Ha tingut ressó mediàtic aquest editorial? Als blogs?
Reconec que no he pogut constatar-ho. Però l’ocasió s’ho mereix.

Jornades en píndoles

Les recents Jornades de Periodisme Digital realitzades al CEU d’Elx evidencien al meu parer vàries coses:
- En primer lloc, una certa maduresa en l’anàlisi blogger. Després de molts congressos, un fum de posts i alguna que altra baralla encesa, els savants de la blogosfera hispana, semblen tenir les idees clares.
- Derivat de l’anterior, moltes coincidències: sobre què és i no és periodisme, sobre el moment de canvi, sobre l’evolució necessària dels mitjans tradicionals…
Algunes idees amb nom propi:
- El blog com a conversació ens recalca l’autor amb nom de poble veí, tal com apareix al subtítol del recent llibre blogger.
- L’espai de nova llibertad. Encara que la idea va convertint-se en tòpica, Alfonso Rojo ho exposava amb tota la seua gràcia.
- L’audiència pren el micro. Eva Domínguez ens recorda un fet fonamental, ara sí que de debó s’hi pot participar als mitjans. (No com a eixes patètiques noves seccions digitals de El País, on apareixen unes quantes opinions, tan filtrades com la secció de Cartes a la direcció).
- El futur dels mitjans no estarà en explicar què ha ocorregut, sinó per què, ens diu Tània Costa, que considera contats els dies de la premsa pagada. Qui sap! Potser per explicar els perquè siguen millors els bloggers, com apunta Sergio, potser que aquell que informa perque vol, sobre allò que domina, és possible que estiga en avantatge sobre el currant tradicional.
- El periodisme deixa de ser un xollo. José Cervera, Retiario, parla amb força, i molta sorna, sobre el que pot ser la professió. El públic baveja.
- Un altre que ens fa bavejar és Juan Varela, de qui ja hem parlat prou a aquest bloc.