Històries del bus 1

L'autobús no sols és un habitacle rectangular contenidor de persones.

Tots els autobusos tenen vida pròpia, que es conforma per les petites, però grans, històries de les persones que hi entren. Com que l'autobús, urbà, en aquest cas, només ocupa un temps limitat en la vida de les persones, les històries que s'hi donen no són més que trossos, com les nostres vides, i nosaltres.

Els jubilats no hi paguen, per això, i per la proverbial afecció de la gent a allò que és gratuït, puc veure en el bus unes cares conegudes, sempre les mateixes, que l'utilitzen com a mitjà d'esplai, o de supervivència, vés tu a saber. A falta d'una cosa millor que fer, es munta en el bus i allí es passa calentet la vesprada d'hivern.

Em costa saber què poden trobar de gust en anar d'ací cap allà sense ni tan sols baixar a estirar les cames. No sé posar-me al seu lloc, però arribe a entendre que l'autobús ompli un espai buit d'aquestes vides, es convertix en un servei social.

Però jo no puc deixar d'entristir-me pensant en la vida com a derrota acceptada.

Històries del bus. Prèvia

Amb aquest títol encete una sèrie de relats, anècdotes i reflexions que tenen en comú aquest escenari.
Reconec el meu deute amb eixa gran, però petita, història d'un bus, que m'ha acompanyat –també emocionat, i més coses- i m'acompanya des que la vaig conéixer: “El paraíso era un autobús”, de Juan José Millás, que moltes vegades recorre al bus o al tren com a escenari o protagonistes de columnes i narracions.