Històries del bus II Juana

L’autobús, a les set, no va molt ple. Quasi ningú xarra a eixa hora, per això, jo puc llegir tranquil•lament, és un moment de calma, perfecte.
Eixe dia no vaig poder llegir, una conversa m’ho impedí. Sí, reconec ser cotilla, com tots vostés, però, què li anem a fer, m’agrada sentir històries de gent que no conec, troços que agafe pel carrer, retalls de conversa que em fan imaginar el context que no hi és, deduir coses, fer hipòtesis.
Com altres voltes, es donava la circumstància que conductor, conductora millor dit, i passatger es coneixien. Com deuen saber, les línies regulars donen una certa familiaritat entre clients, que som companys a una hora determinada, però també amb el conductor.
I ella començà a parlar. Juana, que no és el seu nom, li preguntà a la conductora per la família, els xiquets, eixes coses. Jo la coneixia de vista, sempre la trobe asseguda a la primera plaça del bus quan jo hi arribe, menuda, pulcra amb la seua melena fixada per la diadema i una grossa rebeca que jo trobe molt moderna i molt guai. Sempre pensava que anava a treballar, a eixes hores, què si no?
Sí, eixe dia no em va deixar llegir, tot el que anava contant em va atrapar i vaig passar de posar-me taps a les orelles, com faig sempre. I vaig arribar a Elx amb mal cos, mala consciència i una incontenible ràbia producte de la qual és aquest article.
Juana s'alçava a les sis del matí, feia el dinar per al seu home, s'arreglava i agafava l'autobus de les set per poder estar abans de què la seua filla se n'anara a treballar abans de les vuit. Alçava els xiquets, portava la nena al col•legi, el nen a la guarderia, tornava a casa de la seua filla, feia el dinar, anava a pel xiquet, a per la xiqueta, els donava el dinar… Sí, i més coses…, fins que a les sis de la vesprada agafava de nou el seu bus de tornada a casa, on el seu home havia estat sòl tot el dia. Sort que ell ja es jubilava l'any que ve i així l'ajudaria, perquè, es queixava, era massa dur per a ella. (I sense cobrar!)
Podem fer moltes lectures de la història, que si els fills exploten els pares, que si aquesta societat nosequè, però és cert que esta és la història més banal del món, per repetida. Tots podem contar-ne moltes de semblants.
Però mira, en el dia de la dona treballadora, crec que toca recordar-se'n de la base sobre la qual s'ha bastit la possible emancipació, almenys econòmica, de moltes de nosaltres, eixe treball immens i ben fet de moltes Juanes que ens han cuidat els xiquets, que cuiden dels grans.
I també toca pensar que serem capaces de dissenyar un futur amb polítiques efectives, horaris flexibles, bones prestacions socials, repart equitatiu de les taques de cura en la família…. Tot el que ens permeta, en tenir una edat, gaudir amb els nostres nets, sense ser les esclaves sobre les quals es basa la incorporació al treball de les nostres filles. Segur que sí!

El futur serà nostre si ens el guanyem.

Històries del bus 1

L'autobús no sols és un habitacle rectangular contenidor de persones.

Tots els autobusos tenen vida pròpia, que es conforma per les petites, però grans, històries de les persones que hi entren. Com que l'autobús, urbà, en aquest cas, només ocupa un temps limitat en la vida de les persones, les històries que s'hi donen no són més que trossos, com les nostres vides, i nosaltres.

Els jubilats no hi paguen, per això, i per la proverbial afecció de la gent a allò que és gratuït, puc veure en el bus unes cares conegudes, sempre les mateixes, que l'utilitzen com a mitjà d'esplai, o de supervivència, vés tu a saber. A falta d'una cosa millor que fer, es munta en el bus i allí es passa calentet la vesprada d'hivern.

Em costa saber què poden trobar de gust en anar d'ací cap allà sense ni tan sols baixar a estirar les cames. No sé posar-me al seu lloc, però arribe a entendre que l'autobús ompli un espai buit d'aquestes vides, es convertix en un servei social.

Però jo no puc deixar d'entristir-me pensant en la vida com a derrota acceptada.

Històries del bus. Prèvia

Amb aquest títol encete una sèrie de relats, anècdotes i reflexions que tenen en comú aquest escenari.
Reconec el meu deute amb eixa gran, però petita, història d'un bus, que m'ha acompanyat –també emocionat, i més coses- i m'acompanya des que la vaig conéixer: “El paraíso era un autobús”, de Juan José Millás, que moltes vegades recorre al bus o al tren com a escenari o protagonistes de columnes i narracions.

Ai, Almodóvar!

Havia de passar, jo crec que feia temps que es veia vindre, sí. I és que el nostre geni del cinema no sempre encerta, com la resta de la humanitat, que si no seríem déus o dimonis, que sé jo. Però eixe no és ara el tema. El que li passa és que no sap acceptar les crítiques, com la resta dels mortals, més o menys, Rosa Montero ho deia molt ben dit avui, però en el seu cas és més trist, més lamentable.

Pobret, després de tanta promoció tontuna, amb uns programes televisius eterns on es feia esment de cadascuna de les gracietes de les muses particulars, es reien les infinites ocurrències, genials la majoria, de l’artista i es repassava quasi pla per pla els moments “màgics”. Després d’haver-nos dosificat l’espera de l’esperada pel·lícula i d’haver-nos venut que ens trobaríem davant una obra mestra, hem anat, dòcils, al cinema, i l’hem vista. Fi del romanç.

Ai Pedro, no sempre t’ix un Volver, o un Mujeres… Però si, damunt, carregues contra els crítics, es nota més.

28 de març. Hora del Planeta. Acció conjunta contra el canvi climàtic

El passat dia 10 de desembre es va presentar en tot el món L'Hora del Planeta 2009, una iniciativa de WWF – Adena que pretén demostrar als governs, ciutadans i empreses que és possible una acció conjunta contra el canvi climàtic. La campanya culminarà el pròxim 28 de març de 2009 entre les 20:30 i les 21:30 hores, moment en el qual mil ciutats apagaran les llums dels seus edificis més emblemàtics. Durant aquesta hora, es promouran diferents activitats de sensibilització sobre l'escalfament global en les quals es pretén implicar a mil milions de persones.

WWF – Adena espera que L'Hora del Planeta siga l'esdeveniment de participació massiva més important del món, en el qual es preveu que participen mil ciutats apagant els seus edificis i monuments més representatius entre les 20:30 i 21:30 del pròxim 28 de març. El seu objectiu és llançar un missatge als líders mundials que es reuniran en 2009 a Copenhaguen, per a signar un nou tractat global sobre canvi climàtic.

Més informació a http://www.wwf.es/

Via: www.lacivica.cat

Acudits sense gens de gràcia

Llig al diari El País l'assenyada columna d'Elvira Lindo sobre les gracietes de Berlusconi i l'humor irrespetuós en general. Això em recorda un acudit que ahir mateix vaig sentir a televisió, en boca d'un conegut jugador del València. Sense entrar en detall podem dir que és un d'eixos on algú es carrega la dona i la sogra i una multitud li demana la recepta.
Potser algú es pregunte com, amb la que ens està caent: dones assassinades tots els dies, una jutgessa que sol·licita ajuda per veure's incapaç de tramitar tanta denúncia... Com pot algú fer xascarrillos? No hi ha sensibilitat?
Puc entendre que un futbolista, amb poca formació potser, recórrega als tòpics més casposos. Però que ho seleccionen uns periodistes de televisió per als seus reportatges em sembla molt més greu.

Què hi farem? Els acudits de matar dones i sogres formen part de la nostra incultura, la que ens hem donat col·lectivament al llarg de segles i de la qual ens costa tant d'eixir.

Ministra i embarassada

Fa temps que no escric al bloc, estic ocupada amb diversos projectes. Però no puc deixar de mostrar el meu interés en aquest tema.
He llegit prou al respecte, però no he trobat la idea que més important em sembla. Açò és: el valor d'aquest fet com model en una societat on les empreses tiren al carrer les dones quan es queden embarassades quan no, directament, contracten homes per si de cas.
En els mitjans hem vist comentaris per a tots els gustos: asèptics, respectuosos, intolerables -Zapatero i sus modistillas- però sempre amb una anàlisi més política que sociològica.
Ho torne a dir: en aquest país un embaràs és una desgràcia per a la carrera laboral de la dona.
A vore si, amb aquest exemple, va deixant de ser-ho.


Un parell de dies després d'haver publicat aquest post, les notícies ens donen una alegria: una assistenta acomiadada pel seu embaràs ha estat readmesa per ordre judicial, en aplicació de la llei d'igualtat. És notícia per la seua raresa, per ser la primera vegada que ocorre, però potser obri una via per solucionar una important lacra social.

Què haurà dit TV3 sobre Àngel Gonzàlez?

Hi ha gent, la d'Alacant, que no podrà saber-ho. Alguna, ha mostrat aquest matí la seua indignació. Altres, com Rebeca, ploren com saben, escrivint al seu bloc.
El dol sempre em recorda aquelles rondalles populars on tothom es solidaritza i vol perdre alguna cosa. No em tallaré el bec ni la cua, perquè em queda per sempre el seu pensament decebut, esperançador, tendre i metafísic, fet amb els mots més senzills.

Es algo más que el día lo que muere esta tarde.