Històries del bus II Juana
L’autobús, a les set, no va molt ple. Quasi ningú xarra a eixa hora, per això, jo puc llegir tranquil•lament, és un moment de calma, perfecte.
Eixe dia no vaig poder llegir, una conversa m’ho impedí. Sí, reconec ser cotilla, com tots vostés, però, què li anem a fer, m’agrada sentir històries de gent que no conec, troços que agafe pel carrer, retalls de conversa que em fan imaginar el context que no hi és, deduir coses, fer hipòtesis.
Com altres voltes, es donava la circumstància que conductor, conductora millor dit, i passatger es coneixien. Com deuen saber, les línies regulars donen una certa familiaritat entre clients, que som companys a una hora determinada, però també amb el conductor.
I ella començà a parlar. Juana, que no és el seu nom, li preguntà a la conductora per la família, els xiquets, eixes coses. Jo la coneixia de vista, sempre la trobe asseguda a la primera plaça del bus quan jo hi arribe, menuda, pulcra amb la seua melena fixada per la diadema i una grossa rebeca que jo trobe molt moderna i molt guai. Sempre pensava que anava a treballar, a eixes hores, què si no?
Sí, eixe dia no em va deixar llegir, tot el que anava contant em va atrapar i vaig passar de posar-me taps a les orelles, com faig sempre. I vaig arribar a Elx amb mal cos, mala consciència i una incontenible ràbia producte de la qual és aquest article.
Juana s'alçava a les sis del matí, feia el dinar per al seu home, s'arreglava i agafava l'autobus de les set per poder estar abans de què la seua filla se n'anara a treballar abans de les vuit. Alçava els xiquets, portava la nena al col•legi, el nen a la guarderia, tornava a casa de la seua filla, feia el dinar, anava a pel xiquet, a per la xiqueta, els donava el dinar… Sí, i més coses…, fins que a les sis de la vesprada agafava de nou el seu bus de tornada a casa, on el seu home havia estat sòl tot el dia. Sort que ell ja es jubilava l'any que ve i així l'ajudaria, perquè, es queixava, era massa dur per a ella. (I sense cobrar!)
Podem fer moltes lectures de la història, que si els fills exploten els pares, que si aquesta societat nosequè, però és cert que esta és la història més banal del món, per repetida. Tots podem contar-ne moltes de semblants.
Però mira, en el dia de la dona treballadora, crec que toca recordar-se'n de la base sobre la qual s'ha bastit la possible emancipació, almenys econòmica, de moltes de nosaltres, eixe treball immens i ben fet de moltes Juanes que ens han cuidat els xiquets, que cuiden dels grans.
I també toca pensar que serem capaces de dissenyar un futur amb polítiques efectives, horaris flexibles, bones prestacions socials, repart equitatiu de les taques de cura en la família…. Tot el que ens permeta, en tenir una edat, gaudir amb els nostres nets, sense ser les esclaves sobre les quals es basa la incorporació al treball de les nostres filles. Segur que sí!
El futur serà nostre si ens el guanyem.